JOAN BRUNET I MAURI

De la política i dels símbols

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

La pancarta ‘Llibertat d’opinió i d’expressió’ a la Generalitat / ACN

Confesso que a les alçades a què ens trobem, costa molt aportar elements susceptibles de contribuir a la reflexió política, oportuna i serena, de la qual estem tan mancats en temps en què les emocions s’imposen a qualsevol raó. Potser per això tenim davant la constatació que la política catalana sobreviu gràcies a la simbologia. No és estrany. La manca d’accions tangibles que siguin resultants de polítiques de govern, i sense que s’hagi complert cap de les promeses d’una Ítaca que –deien– teníem a tocar, els símbols són l’únic recurs i vestigi que els queda al Govern de la Generalitat d’una República i d’una independència que no varen ser. És en aquest context que la simbologia és el pal de paller d’una part força important de la societat catalana: la que creu que només amb astúcia, somriures, pancartes, xapes, polseres, llaços… pot assolir-se la independència. I és que els símbols, a banda de connectar amb la part més emocional de les persones, s’encarreguen d’omplir, justificar i tapar els buits i les mancances que la inoperància política deixa al descobert.

Mentrestant, polítics, opinadors i tertulians mediàtics poden xerrar i xerrar sobre símbols, pancartes que es posen i que es treuen, relliscades dels que ni tan sols vull anomenar, per fer oblit –perquè potser tampoc no sabrien què dir– del que caldria fer per sortir de l’atzucac en què ens trobem i per impulsar de veritat el progrés del país, de tot el país. És a dir, parlar –i sobretot enraonar– de com fer front a les desigualtats socials, a les retallades que minen l’estat del benestar (amb la salut, l’ensenyament i les polítiques socials al capdavant), a la precarietat laboral, al risc d’exclusió social… I això sí, els uns –la minoria– es vanaglorien que l’economia va bé, mentre que els altres –la majoria— constaten que els seus ingressos salarials es devaluen dia rere dia.

Aquest és el panorama polític i social a Catalunya quan acarem un procés electoral que ens ha de portar a les eleccions generals del 28 d’abril, solament pocs dies després de la diada de Sant Jordi. Si a això hi afegim l’estat del procés que se segueix al Tribunal Suprem de Madrid contra polítics catalans i els Jordis, és obvi que els resultats que emanin de les urnes no resoldran per si mateixos el contenciós que, en parts iguals, divideix la ciutadania catalana i que, alhora, enfronta els governs de Catalunya i de l’Estat. Però no només això. Vist el trencaclosques de partits i de proclames enmig del qual ens movem, costa imaginar que després del 28-A es donin les condicions per conformar un govern estatal que compti amb un suport parlamentari ampli i suficient a partir del qual poder trobar i aplicar solucions als problemes de fons que s’han anat arrossegant des del moment en què Rajoy va optar per la via judicial per resoldre allò que sobradament sabem només pot resoldre’s per la via política del diàleg –sense condicions prèvies per cap de les parts–, i de la negociació política.

A la més que recomanable Biografia d’un intel·lectual agitador, que ens parla de la figura polièdrica d’Ernest Lluch (1937-2000), Joan Esculies, que n’és l’autor, ens explica una conversa entre Lluch i el president Josep Tarradellas poc després que Felipe González l’hagués nomenat ministre de Sanitat i Consum el 1982. “Jo soc –digué Lluch a Tarradellas– un dels convençuts que sobre la fidelitat, la continuïtat i el pactisme és com podem establir una Catalunya i una Espanya democràtiques i segures”.

I com diu aquell, aquí ho deixo…

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top