[Per Carles Fité, periodista]
Els jugadors del CE Sabadell, fent pinya en una imatge d’arxiu / LLUÍS FRANCO
Aquests darrers dies m’he trobat molta gent que se m’ha acostat per dir-me: “Baixarem”. Així, en primera persona. Gent que no va gairebé mai al camp però segueix el Sabadell cada setmana, que mira com queda el resultat i a quin lloc de la classificació anem. A la Nova Creu Alta som més o menys els de sempre però a la ciutat, i als voltants, hi ha molts aficionats passius. Que el dia que se’ls necessita són els que ajuden a omplir l’estadi, ja sigui per un ascens o per una salvació.
Però el que més em sorprèn és la meva resposta: “No, segur que ens salvarem”. I contesto amb una contundència i seguretat que no sé ben bé d’on la trec. La situació està fotuda, no ens enganyem. Però vull creure-hi. Vull pensar que encara tenim opcions, més enllà de les matemàtiques. El futbol podria ser generós per alguna vegada a la nostra història, i que ens toqués un arbitratge just. No cal que ens regali res, simplement que xiuli allò que realment passi al camp. I que després siguis capaç de transformar el penal, evidentment. Confio que Migue no regalarà més pilotes, que Arturo o Edgar s’equivocaran i marcaran algun gol i que Roberto en pararà alguna. Tampoc és tant, simplement guanyar els partits que ens queden a casa. Amb això, ja faríem.
Per tant, ara és moment d’estar units i de fer pinya. D’animar, donar suport i creure-hi. D’allunyar l’energia negativa i esperar que es produeixi el miracle. De moment ja només en baixen tres, després que l’Ontinyent hagi renunciat a la competició. D’acord, això ha fet donar els tres punts a rivals directes dels partits que els faltaven per disputar, però la part positiva és que hi ha un rival menys per lluitar pel descens. Ara firmem tots el play-out, suposo. Perquè llavors sí que farem una crida perquè aquest partit a vida o mort no es perdi de cap de les maneres.
I un cop assolim la permanència, que segueixo insistint que estic segur que ho aconseguirem, després i només després serà el moment de passar comptes. De fer balanç de per què hem arribat a aquesta situació. De posar noms i cognoms a aquells que ha sigut responsables de les desgràcies que ens han passat aquesta temporada. I els que sabem coses les explicarem. No parlarem d’oïdes com alguns fan ara, segurament sense mala intenció, però seguint al joc dels intoxicadors i de la gent que prefereix el seu ego personal que el bé del Sabadell. Perquè d’aquests també n’hi ha. No en són gaires, però se’ls dona massa importància.
També serà moment de fer autocrítica, és clar. De no tornar a repetir els mateixos errors tant a la part institucional com sobretot a l’esportiva. Que cadascú s’ocupi del que li toca. El president, de presidir; el secretari tècnic, de fer la plantilla; i l’entrenador –ai l’entrenador–, d’entrenar i buscar el millor per al seu equip. Però això serà a final de temporada, que si no, m’escalfo i ara no toca. Ara és el moment d’animar els jugadors, els bons i els no tan bons, els que s’han amagat i els que no. Els que corren i els que caminen. Els que lideren el vestidor i els que hi creen mal ambient. Perquè són ells els únics que ens poden treure d’aquest forat.
I sobretot, no ens equivoquem. No ens serveix allò que si baixem no passa res. Que som del Sabadell a Primera, a Segona i a Tercera. Perquè si baixem, desapareixem. I si ens hem de refundar ho haurem de fer des de Regional. Potser no és mala idea. Però ara mateix la millor opció sens dubte és la salvació. I encara hi ha opcions. Queden sis partits. Sis finals. No falleu, no fallarem.
