ENRIQUE VALLEJOS

Els regals socials dels governs

[Per Enrique Vallejos, enginyer IT]

És evident que la funció principal d’un govern és preveure el benestar dels seus ciutadans o, almenys, hauria de ser així. L’anomenada despesa social és imprescindible però, com qualsevol remei, en excés pot causar el mateix efecte que una sobredosi d’un medicament.

Misteriosament, tots pensem que el pressupost dels governs és infinit, i això és normal. Són xifres que maregen. Però en essència, és el mateix que la nostra economia familiar: si gastem més ens endeutem i si gastem massa els deutes ens ofeguen. Quan això passa, el govern demana diners a terminis i no els torna amb un interès fix (com les nostres targetes), sinó que depèn de la confiança del país.

Abans de tot vivim en un estat social europeu. A ningú amb dos dits de front se li acut qüestionar la sanitat o l’educació pública. La protecció a la infància, la seguretat… formen part de l’ADN dels estats europeus. Ningú posa això en qüestió. Però, què passa quan es comença a utilitzar com a eina política, com a almoina, d’un partit bo, contra els altres dolents? Passa a la Veneçuela de Maduro, passava a l’Argentina de Perón… Quan els governs comencen a comportar-se més com senyors feudals que donen almoina als seus súbdits que com governs democràtics responsables. Un govern responsable actua pel bé dels seus ciutadans al marge de l’interès electoral. La dedicació de Churchill al Regne Unit li va costar perdre el seu escó.

I com s’arriba a això? Es comença per prometre una sèrie de mesures de dubtosa eficàcia que valen milions d’euros. Aquells diners, en un context europeu controlat, implica necessàriament la pujada d’impostos. Llavors sorgeix immediatament el mantra que només els apujaran als rics, els qui, òbviament, es quedaran asseguts esperant que els confisquin els seus ingressos. Com que això no funcionarà, recorreran al de sempre: la nostra nòmina i l’impost de societats. L’augment de les nostres retencions portarà a la disminució del nostre consum. Deixarem de prendre el cafè de mig matí, i l’amo del bar farà fora el cambrer. Una persona menys que cotitza i una prestació d’atur més a càrrec de l’Estat. Però la nostra nòmina tampoc està segura: l’augment d’impostos a les empreses redueix els seus beneficis (com el del bar), i llavors redueixen costos (que inclou acomiadaments). L’atur puja, més subsidis i menys ingressos per a l’Estat. I més impostos. I més aturats. I l’espiral no acaba perquè els governs progres són incapaços de reconèixer l’error de les seves polítiques i de revertir la situació fent exactament el contrari. Perquè ells són bons i els altres són dolents.

Mentre hi hagi diners, funcionarà. Quan s’acabin, hauran de recórrer als deutes. Com tothom sap, aquestes polítiques no funcionen, perquè aquell deute serà caríssim, com l’interès d’una targeta de crèdit. I l’espiral segueix… Recorden els 5 milions d’aturats?

Estem patint a Europa l’època de les promeses impossibles. I hem d’entendre una cosa: les solucions fàcils no existeixen. Els cants de sirena del Brexit, els de Le Pen, de Tsipras –per no parlar de la fauna autòctona en la qual tots estem pensant– ha portat els seus països al caos, a la baixada de pensions i, en definitiva, a la pobresa. Els profetes de les solucions màgiques, els que prometen meravelles però no diuen com finançar-les. Ulisses es va lligar a un pal del vaixell per resistir els cants de les sirenes. Podem fer el mateix amb el nostre vot.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top