[Per Josep Mercadé, periodista]
Confesso que hi ha morbo en la pregunta. En aquests temps que, des de l’òrbita sobiranista sembla que parlar d’Espanya sigui poc més que un sacrilegi, em disposo a donar la visió d’un observador espontani que durant uns dies ha decidit fer un vol pel centre de la península per intentar copsar com es respira en aquesta campanya de les eleccions generals que tot just acaba de començar.
En el moment de publicar aquesta col·laboració em trobo a Madrid, després de passar per diferents indrets de la Meseta castellana. És el final d’un curt viatge pensant en el moment polític present.
No és pas la primera vegada que he travessat els Monegros per endinsar-me al centre d’Espanya. Però aquest cop he tingut una sensació estranya. De sobte m’ha semblat que el fet de ser català hauria de comportar un cert rebuig. Aquesta sensació no l’havia experimentat altres vegades que havia anat a Espanya. Suposo que la conjuntura política i, sobretot, el fet que s’està jutjant uns compatriotes al Tribunal Suprem, fa que et sentis com mirat i interrogat. Fins i tot l’inexorable accent català podria semblar que actua com a dit acusatori de no saps gaire què.
Un país diferent
Algú pot pensar: “Ai ves, quins prejudicis! Som catalans i què!” Sí, és cert. Probablement això ho van dir les persones que fa unes quantes setmanes es van manifestar a la capital d’Espanya per mostrar el seu rebuig al judici del Procés. Però quan vas sol per la Meseta castellana la sensació és molt diferent.
Aleshores què? La resposta en el meu cas és que res de tot el que a priori podia pensar s’ha acomplert. Casualitat? No ho sé. El cert és que no he trobat rebuig però sí, en canvi, una sensació d’estar en un país diferent que no és el meu. M’explico. No es tracta de sentir-se ni millor ni pitjor, sinó de pertànyer a una altra identitat nacional. Aquest no és pas un sentiment de superioritat. Ho trobaria una bajanada.
No obstant això, per comentaris i xerrades m’he adonat que a Espanya hi ha una gran preocupació per la situació que es viu a Catalunya. He vist, també, moltes més banderes espanyoles que altres vegades. Diria que en excés. Però a Catalunya també tenim més banderes penjades que mai. De tota manera, la cordialitat i el respecte ha estat present en tot moment, encara que qui et parli porti una polsera amb els colors de la bandera espanyola.
Sembla que sota la capa dels dirigents polítics hi hagi més comprensió de la que ens fan creure. Això, si més no, resulta encoratjador.
