CARTES AL DIRECTOR

No va d’eutanasiar, sinó d’acompanyar

[Per Xavi Argemí Ballbé, pateix distròfia muscular]

Estar en contra de l’eutanàsia no és ser de dretes, ni de ser d’esquerres. Tampoc fa més d’independentista voler una llei que la permeti, ni fa de més espanyolista oposar-s’hi. Aquest tipus de visions simplistes que s’estan manifestant a l’opinió pública aquestes setmanes farien riure si no fos perquè poden tenir conseqüències sinistres sobre nosaltres, els malalts pels quals no hi ha esperança de curació.

Jo soc un d’aquests malalts. Tinc distròfia muscular. Puc moure el ratolí d’ordinador i teclejar sobre el mòbil. I res més. Gràcies a la UOC estic podent seguir uns estudis universitaris a distància. Sé que la malaltia que tinc és crònica, progressiva i incurable. Vaig perdent força muscular dia rere dia.

L’eutanàsia és un tractament perquè em mori. I jo, de la medicina espero una altra cosa: un tractament perquè m’estic morint. És a dir, que és molt millor invertir en acompanyament en aquests moments, en lloc de posar-nos una pressió que ens ofega, que és com se’ns presenta l’eutanàsia.

Les cures pal·liatives donen una resposta molt millor en tots els sentits, tant per a mi com per als que m’estan acompanyant. Planteja millor què esperem: Que puguem sentir-nos ben acompanyats, sense dolor, al ritme que la natura va marcant, gaudint de la vida que encara tenim. Tinc la sort de poder gaudir de l’atenció de les cures pal·liatives, davant de les quals l’eutanàsia es presenta com una alternativa molt trista, com un paternalisme que ens ofega.

Tot això no té res a veure amb la política. Té a veure amb la vida.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top