Oci i cultura

I si tinguessin raó, els de Terrassa? (Antoni Dalmases)

Sant Jordi és un dia per crear literatura. Per això, des del D.S. hem demanat a quatre autors sabadellencs que escriguin un conte a partir d'una mateixa frase, una versió de l’inici d’A sang freda, de Truman Capote. Aquesta és la història de l'Antoni Dalmases.

/ IL·LUSTRACIÓ: GUILLERMO ALTARRIBA

El poble de Sabadell es troba les elevades planícies de blat de l'oest del Vallès, una zona solitària que alguns habitants de la comarca anomenen allà. És pot dir que allà era un lloc que no destacava per res ja feia molts anys, on tot el que s’hi produïa era anodí, previsible i insignificant. Als habitants d’allà, gronxats en la calma més analgèsica, no els afectava en absolut que el seu equip de futbol anés davallant pel tobogan de les divisions més insulses. I els semblava normal fer passar per joioses manifestacions de goig general els rebomboris tradicionals artificiosos repetits dels caps d’any i els carnestoltes, les festes majors adotzenades i les fires de Santa Llúcia descolorides. 

Tot era igual sempre, exacte a l’any anterior i copiat a l’any següent, i tant les tímides protestes com les insistents i ineficaces operacions de lífting i cridòria eren absolutament inútils per sostreure el sopor. Basti només dir que, empeltats d’ancestral desídia, havien entronitzat durant 14 anys un govern municipal fet de pianistes aprenents de Rasputin i venedors de rampoines amb corbata. Però, un cop foragitats, el zumzeig analgèsic del no-res festiu i d’encefal·lograma pla havia tornat a ensenyorir-se del lloc.

Un inesperat fet recent, però, ha vingut a trencar el rigor mortis característic d’allà i fa uns dies que va prenent cos una notícia, primer xiuxiuejada amb prudència, després escampada per veus clandestines, que pot significar un tomb absolut i radical en el viure soporífer del lloc. No farem glatir més el nostre lector –si és que n’hi ha algun...– i ens arriscarem a fer públic el rumor que inquieta d’amagat la gent d’allà.

Hom diu que els més de vint anys que han durat (i encara no estan!) les obres del passeig de la Plaça Major d’allà oculten i dissimulen la desesperada recerca d’un tresor fabulós i molt antic. Un fet de joies, obres d’art, monedes d’or i fins de dòlars, que un prohom de quan encara hi havia prohoms havia ocultat a sota terra –que deu ser molt ensota, tenint en compte la fondària excavada per fer-hi el tren–. 

Es veu, doncs, que els ajuntaments dels darrers trenta anys i les forces vives més conspícues estan duent a terme una labor excavadora per omplir les arques municipals i totes les que puguin. Hom deixa anar, també, que si la Caixa d’Orros nostra va plegar, fou perquè al seu subsol no sembla que hi hagi res (per això no l’han aixecat). La marxa del banc sud avall, afirmen, va ser per por que li expropiessin l’edifici. Amenaçats per les excavadores, que com sabeu ja són al carrer Sant Pere, temíem ser desallotjats, sarcasme inconcebible per a ells. Per això, el Banc d’Allà va anar-se’n Més Enllà, deixant els adelerats cercadors del tresor fent rases en nom de la urbanització moderna.

Publicitat

Així s’entendria que si primer van treure el sortidor i aquells bancs on seia tothom, sota els arbres –potser raquítics, d’acord, però arbres!–, i després van fer anar i venir el mercat, canviar les escombres de sota el campanar per unes escales traïdores, i fins a projectar una pèrgola nonada i plantar testos enormes per evitar que les arrels arribessin al pàrquing misteriós... no era per arribar on som, a l’espai compartit on et poden atropellar autobusos, taxis, bicis i vianants motoritzats de tota mena. No: era per poder seguir foradant, buscant el tresor!

A part, l’evidència dels forats eterns: d’on ve aquesta sospita? Hem investigat com cal i n’hem trobat el punt de partida. La hipòtesi que ha anat prenent forma la va plantejar un jove terrassenc de bona família que festeja d’amagat amb una exdependenta de la ferreteria del Passeig, que durant un temps ha tingut a l’aparador el cartell de “Liquidació del negoci” i que el mes passat van canviar pel de “Traslladada a Terrassa”. Hi haurà algú que potser dirà: “Pitjor per a ells!”, desconfiant del terrassenc que fa córrer la cosa del tresor; però, de portes endins, es veu que ja fa quinze dies que foraden amb fruïció el terra. I diuen saber què busquen...

Nosaltres ens limitem a fer-nos ressò del que es diu per la Rambla, on viuen espantats per la possibilitat de veure aparèixer les màquines qualsevol dia. Hi ha qui ens considera malastrucs i massa crèduls. “Un tresor, allà!”, se’n riuen, afirmant que el minyó terrassenc fa comèdia i el que vol és quedar-se el negoci dels tornavisos i endur-se’l al seu poble. Potser sí...

És clar que el xicot és de Terrassa, sí. Però... i si tingués raó i hi hagués un tresor sota el Passeig, o al carrer Sant Pere, o al forat del pàrquing-que-no-és-pàrquing o a qualsevol racó susceptible de ser excavat? I si ser de Terrassa no està renyit amb tenir raó i allà té un futur falaguer i ric sota terra? Doncs, pel que pugui ser, que les màquines no parin!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Antoni Dalmases (1953) és escriptor, articulista de premsa i professor de llengua i literatura. S'ha prodigat especialment al camp de la literatura infantil i juvenil, on destaquen les seves novel·les La sorprenent història d'en Joan-No-Me'n-Recordo, El vescomte minvantJo, el desconegut.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top