“Visca, visca, visca, Sabadell socialista!” ressonava des del fons d’un local del carrer Latorre. Era la seu del PSC de Sabadell que celebrava l’ajustadíssima victòria a les eleccions municipals i, sobretot, la fi de l’hegemonia del farrerisme. Només 99 vots van separar la llista socialista que encapçalava Manuel Bustos –que iniciava així una nova hegemonia a la ciutat– de la de Dolors Calvet, cap de llista d’Entesa per Sabadell. Bé, aquella nit del 13 de juny vam anar a dormir amb una diferència de 122 vots, però el recompte més precís de l’endemà va deixar la diferència en els 99.
Aquella Entesa va ser el primer intent de fer el que entenem avui com els comuns (ICV + EUiA + CUP + moviment veïnal + sindicats + independents), tot i que després de no aconseguir l’alcaldia es va anar desfent com un sucre. El primer trencament va arribar molt aviat, quan amb el resultat de 10 regidors a 10, ICV es mostra favorable a pactar amb Bustos. “Vam negociar amb Bustos, però en lloc de pactar polítiques ell ens parlava de com repartir-nos els cotxes oficials”, rememora Calvet. L’assemblea d’Entesa va dir que no, però un dels tres regidors ecosocialistes, Francisco Fernández, va deixar Entesa per passar a ser no adscrit i va votar sí a la investidura del socialista. Calvet havia sigut regidora amb Farrés durant molts anys, però el 1995 va plegar i es va distanciar d’ICV. Quan l’alcalde dels últims 20 anys plega, “Iniciativa em ve a buscar perquè em presenti al voltant d’un manifest; creien que jo podia unir totes les sensibilitats”, recorda. No se’n va sortir. Calvet creu fermament que ella no va perdre per només 99 vots i que encara que hagués guanyat tampoc hauria sigut alcaldessa. “La política clientelar que vam veure els anys següents amb Bustos ja la va començar en campanya; em va sorprendre que CiU i ERC investissin Bustos”.
Joan Carles Sánchez, regidor del PSC des del 1996 i alcalde del 2012 al 2015 quan Bustos dimiteix pel cas Mercuri, admet que “hi havia hagut converses amb CiU i ERC abans de la votació”, però no sap què hauria passat si el PSC no hagués sigut la llista més votada. “La voluntat que calia un canvi a la ciutat es va veure clara quan ens vam entendre ràpidament amb aquests partits”, explica.
Joan Ignasi Sànchez, un dels quatre regidors que CiU va treure el 1999 i que va dur el pes de les negociacions –actual assessor de la consellera de Presidència–, explica que no va ser tan senzill l’acord. “Els nostres quatre regidors tenien la clau de l’alcaldia però estratègicament vaig dir llavors que PSC i Entesa s’havien de posar d’acord, sabent que no ho farien mai”. CiU va negociar tant amb Entesa com amb el PSC, “però en una taula parlàvem directament amb Bustos, i en l’altra mai hi era Calvet”. A més, amb els socialistes sobre la taula també hi havia pactes en altres alcaldies pels convergents, i en canvi amb Entesa no. Malgrat la trucada que diuen que Antoni Farrés va fer a Jordi Pujol –llavors president totpoderós de la Generalitat– perquè CiU donés suport a Calvet, els convergents de Pere Obiols es van decantar per Bustos i van pactar tres regidories.
El factor Farrés
Antoni Farrés, després de quatre majories absolutes seguides, el Nadal del 1997 va anunciar que no es presentava a la reelecció, i a més va decidir mantenir-se al càrrec fins a l’últim dia i no designar successor, com sí que havien fet altres alcaldes del PSUC/ICV. “Si ell s’hagués tornat a presentar guanyava segur, però va obrir el meló i tots els partits es van ressituar”, recorda Joan Carles Sánchez, que afegeix: “Era l’oportunitat del PSC”. Sánchez recorda una campanya esgotadora plena d’actes perquè sabien que anaven frec a frec amb Entesa, com així va ser. “Ens va ajudar que Farrés entrés tard en campanya; la primera foto de Farrés amb Calvet va arribar molt tard per a ells”, recorda.
I un altre factor que va ajudar els socialistes, segons Calvet, va ser l’enquesta d’El Periódico d’una setmana abans, que la donava a ella com a guanyadora. “Molta gent nostra ens va admetre que aquell 13 de juny se’n van anar a la platja”. La participació va ser només del 51%.
Amb la perspectiva del temps, Joan Ignasi Sànchez (CiU) no lamenta la decisió d’haver fet Bustos alcalde, però sí que admet que “li va pujar el càrrec al cap molt ràpid.
