ANTONI DALMASES

L’aguilot, a l’aguait

[Per Antoni Dalmases, escriptor]

Deia Montaigne que “la vie c’est ondoyante”, que està feta de cícliques pujades i baixades, motiu pel qual és tan desaconsellable l’eufòria excessiva com la depressió profunda per afrontar el dia a dia humà. En tenim proves recents, d’això: quan donàvem per definitivament enterrada una determinada etapa desgraciada de la història, de sobte, reapareix per sembrar de nou el mal, només amb una aparença retocada, amb un lleuger lífting enganyós per dissimular el monstre.

Esperem que, d’aquí a un temps, ben poc, tornem a les escombraries el passat detestable, segellat definitivament el contenidor abans de soterrar-lo. Seria, potser, la constatació que el moralista francès no tenia sempre tota la raó, però també significaria que la humanitat avança una mica i per un camí decent.

Vivim el temps que vivim i, cal dir-ho, potser nosaltres mateixos, per excés d’aquella eufòria poc aconsellable que abans deia, no hem valorat amb prou deteniment i atenció el món i l’indret que ens ha tocat habitar. Ens trobem dins d’un Estat en el qual vivim la sensació que la barbàrie sempre torna, quan potser hauríem de començar a pensar que, com que no la vam foragitar quan tocava, el cert és que no ha marxat mai, que ha esperat amagada per tornar-nos a saltar al damunt a la impensada.

Aquestes reflexions m’han vingut al cap tot caminant per Sabadell, quan m’he topat amb una evidència que m’ha fet esborronar, pel que té de simbòlic i potser de condemna. Passava per la Via Massagé, per la vorera de l’altra banda de l’antic edifici de Correus i m’he aturat un moment. Dret, esperant que es posés verd el semàfor, he sentit una mena de malestar interior, com una estranya incomoditat que em pujava de dins, inexplicable, com passa a vegades que notem alguna cosa que ens burxa i inquieta, sense saber d’on ve.

Però jo no he trigat a descobrir el motiu del meu malestar. He mirat la façana d’aquella mena d’embalum d’arquitectura grisa rònega franquista i he alçat la vista enlaire. Damunt la porta, una mena de mampara de reixeta metàl·lica mig rovellada cobria alguna cosa que no es veia prou bé. És aleshores que, fixant-m’hi i deduint algunes formes mig ocultes, he recordat què hi havia –més ben dit: què hi ha encara!– allà darrere, dissimulat, ara a penes visible: l’aguilot franquista! S’hi endevinen, repujats, símbols falangistes –el jou i les fletxes es veuen bé– que han estat suficients per fer-me recordar la gallina d’ínfules imperialistes que, per raons d’edat, jo havia pogut veure tants anys presidint l’edifici i sotmetent les vides.

És lògic que, estant a prop d’aital símbol fastigós, la reacció del cos i de la ment de les persones normals sigui immediata. He accelerat el pas per fugir-ne, però no m’he pas tranquil·litzat, perquè he entès perfectament que l’aligot franquista, aquella deixalla històrica abominable, plantificada rere la reixa, oculta, arrecerada, encoberta, discretament amagada, ha estat allà tots aquests anys, esperant el seu moment per tornar a aparèixer. I m’ha semblat un exemple definitiu del que passa avui. En el moment històric que anaven mal dades per als cafres fatxendosos, quan l’any 78 van rentar la cara al règim per autoamnistiar-se, van amagar la gallina coronada de perfil, esperant el moment oportú per tornar a exhibir-la, per fer-la volar de nou. I sempre ha estat allà, l’han tingut vigilant-nos, a l’aguait, veient-nos passar, esperant reunir prou malèvols ignorants per refundar la barbàrie. Maldat genètica? Incultura tribal? No sembla que tinguin remei… Sí, potser hauríem d’haver desplomat la gallina quan era l’hora.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top