2007, tercer assalt socialista a l’Ajuntament de Sabadell. El maig de 2007 el PSC de Manuel Bustos s’enfrontava a uns nous comicis que acabaria guanyant, acomiadant-se però, de la majoria absoluta i a l’avantsala de la crisi econòmica que va sacsejar la ciutat. CiU es converteix aleshores en la segona força i esdevé cap de l’oposició.
Els convergents havien viscut el seu major ascens a Sabadell, junt a ICV-EUiA, malgrat que l’abstenció fregava el 52%. El periodista Josep Mercadé recorda l’ambient del moment com un canvi de cicle. “Es va intentar revalidar la majoria absoluta”, però “la participació va ser molt baixa i el PSC va quedar tocat”, explica.
L’oposició va viure els resultats com el fi de l’ “estil bustos”. “Posavem fi a l’època de control més ferri, el bustisme fins ara campava a pler i l’ambient era molt asfixiant”, recorda Carles Rossinyol, cap de llista dels convergents. Per primer cop, ell es presenta com a alcaldable i recorda “latent” l’ambient del cas mercuri.
“Va ser una bocanada d’alè per la resta de formacions polítiques, es posava fi a l’atmosfera aclaparadora del PSC: adéu a les interferències del partit”. El demòcrata recorda que pels seus, les del 2007 van ser “unes eleccions en esperançadores”. “Ens volíem desmarcar del PSC”, exposa. De fet, el lema de la campanya era “un altre estil”.
Però l’esfera socialista no ho va viure com una derrota. Així ho explica la número dos del PSC del moment, Maria Ramoneda: “Va ser una època maca, amb propostes socials que van prosperar”, recorda. “L’oposició anava contra Bustos, independentment del projecte”, critica. La socialista assegura que perdre la majoria absoluta no va suposar una preocupació dins el partit, “s’estava fent bona feina”. S’enfrontaven, però, a l’esclat de la bombolla immobiliària. Adéu a les inversions milionàries: arribava l’austeritat, un concepte fins aleshores desconegut pel bustisme.
