Oci i cultura

‘Fantàstica’ per partida doble

[Per Albert Ferrer Flamarich]

L’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) va oferir dissabte el penúltim concert de la seva temporada al Palau de la Música amb la interpretació per primer cop de la Simfonia Fantàstica de Berlioz en les seves tres dècades i escaig d’activitat. Ho va fer sota la direcció de Víctor Pablo Pérez i acompanyada d’un muntatge de diverses pel·lícules de cinema mut molt ben trobades, establint un argument il·lustratiu a càrrec dels estudis creatius Morgancrea. La idea era bona però es feia difícil mantenir l’atenció als dos potents focus principals: el film i la substancial realització de l’OSV.

Un moment del concert de l’OSV al Palau de la Música / CEDIDA

De gest auster i finor psicològica, Víctor Pablo Pérez va construir la sonoritat del conjunt amb una expressió controlada, vigorosa i dotada d’un idiomatisme variat i ric, especialment als dos primers moviments. Des de les sonoritats greus (realçant diversos passatges de les violes) va guanyar densitat i intensitat en una lectura impetuosa, elegant i efervescent, mai sobrecarregada i que amorosia possibles excessos decibèlics o efectistes (acords finals de la Marxa al suplici) i moments cambrístics (clarinet i pizzicatti de segons violins i violes al tercer moviment).

Tècnicament, la pulcritud i definició dels matisos dinàmics (forte-piano sobtats), rítmics i d’articulació confegien relleus musicals amb aquell punt de sensatesa que feien òbvies les correlacions internes d’una obra mestra. Per exemple, es va percebre en la claredat de plans sonors, emmarcats en uns temps puntualment un pèl lents però ferms i coherents a l’especialitat cercada en la introducció del primer moviment o la reaparició del tema de l’estimada i la coda del Ball.

Cal destacar la secció de corda, els solos i diàlegs de les fustes (l’enigmàtic joc d’eco entre l’oboè fora d’escena i el corn anglès a l’Escena camperola). Més enllà de les indicacions berliozianes, també la selecció de baquetes de les timbales en una obra amb encreuament de braços i figures rítmiques infreqüents i difícils com els sextets de l’inici de la Marxa cap al suplici i globalment pre-mahleriana.

A la primera part, dues obres breus de patró semblant en la recerca d’ingravidesa, organicitat i estatisme i onirisme van ser abordades per l’afinat Cor Femení de l’Orfeó Català, preparat per Buia Reixach. En particular amb les Lletanies a la Verge Negra de Poulenc, en què les veus no poden comptar amb el sosteniment de l’orquestra –magistral control dinàmic en els pianíssims–. Un punt de densitat al so de la coral hauria emocionat. La mort d’Ofèlia de la suite simfònicocoral Tristia Op. 18 commemorava els 150 anys de la mort de Berlioz. Ho recordava el viola Lluís Cabal que va dirigir unes paraules il·lustrant el concert.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top