[Per Antoni Dalmases, escriptor]
La primera vegada que en vaig veure un, ja fa molts anys, va sobtar-me. Tibava un carro ple de cartrons i andròmines, carrer de casa amunt, suant per la pujada. Em va sobtar, perquè em retornava la imatge dels antics drapaires que passaven tocant la trompeta i cridant pel carrer, en el temps més estret i fosc de quan érem petits, aleshores que també se sentia el flabiol de l’esmolet i els reclams del carretó de gelats a l’estiu, del matalasser o fins del que comprava pells de conill, que deu semblar un personatge impossible. Hi ha imatges que arrosseguen la memòria fins als retalls de vida que creies oblidats i enterrats en els forats més recòndits del passat. I ens anuncien que la trampa de la crisi i la instauració del treball precari com a norma han triomfat.
En aquell moment, però, veure aquell home traginar el seu carretó ple de trastos em va sobtar: era impensable que al segle XXI, aquí, hi hagués qui necessitava fer una feina de les que jo creia que ja no existien. L’evidència que es tractava d’algú vingut de lluny, que cercava refugi i vida entre nosaltres, d’aquella manera per a mi inhumana, em va encarar amb una realitat que, amb el temps, ha anat creixent i augmentant el meu escàndol. (És ben bé que tots vivim dins d’un espai de món limitat i tendim a creure que la vida funciona tal com la veiem a l’entorn immediat, estúpids reis del nostre ínfim univers.)
Han passat uns anys i la imatge d’aquell home s’ha multiplicat de manera exagerada. Ara ja s’ha convertit en normal (normal!) el trànsit de carretons tibats per homes i dones vinguts d’arreu i d’aquí mateix, que porten a vendre tot el que arrepleguen per subsistir, alguns dels quals, a més, furguen abocats als contenidors d’escombraries i en treuen les bosses amb deixalles, a la recerca de no vull imaginar què. Així, els voltants dels contenidors solen estar plens d’un escampall d’objectes, bosses, envasos, paquets i caixes, esbarriats pels que en destrien amb presses el contingut; així mateix, sovint, les voreres s’omplen d’embalums i trastos de tota mena (inclosos vidres perillosos) que els veïns hi deixen perquè “se’ls emportin els dels carretons”. Amb tota normalitat.
No es tracta pas, ara, de reclamar que l’Ajuntament ho faci netejar, que també. Però la ciutat es fa agradable o desagradable segons volen els seus habitants, i sembla que tenim una majoria que vol el retorn a la brutícia infame i la deixadesa, que crèiem situacions ja molt superades.
No aconsegueixo comprendre que un nombre important de conciutadans accepti com a normal que hi hagi persones que sobrevisquin remenant escombraries, recollint deixalles, carretejant misèria aquí, entre nosaltres, en ple segle XXI. Que ens avinguem sense recança al fet que el passat miserable dels temps més foscos torni i s’instal·li de nou entre nosaltres com si res. Perquè acceptar conviure amb les deixalles, els trastos, els detritus, la porqueria… és un símbol d’acceptació d’altres formes de brutícia i explotació esclava, rèmores d’un passat que sembla que es vol fer tornar. Un passat fastigós que reviu amb la indiferència, l’aquiescència –i el vot entusiasta!– d’una massa d’éssers que creuen que res del que succeeix a la societat els afecta, si no els toca directament la butxaca o el petit espai de poder i comoditat que han aconseguit… anys després que els seus avantpassats tibessin carretons, suportessin dictadors assassins i abandonessin el seu país empesos per la misèria física i moral que hi campejava. Són gent que, en el fons, estan contentíssims del fet que existeixi algú que tragina un carretó de misèria, perquè vol dir que no l’han de tibar ells.
Acceptar la normalitat del passat i dels esclaus del carretó és retornar a la caspa, consentir una nova generació de corruptes, promocionar qui escampa porqueria damunt gent innocent, i fer evident que tenim una societat, unes ciutats malaltes.
