Delaporte va pujar a una velocitat de vertigen a les llistes de temes més escoltats gràcies al seu tema ‘Un Jardín’. Però sembla que van arribar per quedar-se. Poc més d’un any després segueixen fent ballar tothom, ara amb el seu nou àlbum ‘Como Anoche’, que conté temes com ‘Superman’ o ‘No te vas a olvidar’.
Amb un estil que balla entre l’electrònica i el pop s’han fet un lloc amb les seves bases contundents acompanyades d’unes melodies que no es poden deixar de cantar. Parlem amb Sandra Delaporte, que juntament amb Sergio Salvi formen el grup que posarà la cirereta al festival Embassa’t aquest divendres.
En menys d’un any us vau convertir en tota una sensació. Mai t’esperes un èxit tan ràpid, no?
Mai t’esperes que una cosa funcioni tan bé. És el que t’imagines, desitges i el que acabes somiant. Però que de cop ‘Un Jardín’ tingués aquesta rebuda i que a tothom li agradés tant, per una banda estàvem al·lucinant i per l’altra pensàvem: que bé que la feina feta es pugui acabar convertint en una cosa tan bonica. Quan fas temes i discos sempre tens la pretensió que agradi a tothom, així que t’agafa d’imprevist però celebres que funcioni tan bé.
Delaporte va suposar la teva incursió en el món de l’electrònica, perquè tu venies del jazz, el soul…
A partir dels 19 anys vaig començar a escoltar música electrònica i vaig veure que jo volia fer això. Al principi, però, no sabia produir i feia caca, com tothom que comença. Però a partir de treballar i treballar vam aconseguir en Sergio i jo aquest so que ens caracteritza. Això m’ha fet veure que l’electrònica pot funcionar a Espanya i que hi ha molt nínxol en el sector.
En el grup sou dos. Teniu uns rols molt definits entre vosaltres?
En realitat fem una mica de tot els dos. En l’àmbit musical els dos produïm i componem, però sí que és veritat que les lletres i les melodies les faig més aviat jo i ell el que fa molt bé és mesclar. Ho fem bastant tot al 50% però en aquests dos punts cadascú fa la seva part. Per la part no musical, la veritat és que ell és una mica més tímid i li costa més la part dels compromisos socials, però a mi no m’importa. Així que no tenim problemes.
Hi ha directes d’electrònica que aposten molt per tirar una base i cantar-hi a sobre. Com enfoqueu vosaltres els concerts?
Fugim de l’estil karaoke de donar-li al ‘play’ i cantar. De fet ens agrada molt portar aparells al directe com sintetitzadors, ‘drum-machines’, seqüenciadors… El que més ens agrada, que això ho portem del jazz, és poder improvisar. Fer la cançó en directe, però arribat cert moment, poder remixar en directe temes. Ens ho passem molt bé i és molt visceral per interactuar amb el públic perquè et pots adaptar a allò que demani. A més, així aconseguim que cada directe sigui diferent.
Hi ha hagut evolució en el vostre estil des de l’inici?
El canvi més destacable des del primer EP és que al principi cantava en anglès. Totes les nostres referències eren anglosaxones, però quan vaig provar de cantar en castellà vaig veure que era amb el que em sentia còmode. I també crec que de mica en mica hem anat evolucionant el nostre so fins a trobar un so propi. La gent que escolta l’últim àlbum ens diu que això li recorda a Delaporte, i això era el que volíem aconseguir. Anem cap a la direcció de consolidar el nostre so i anar a fer el que realment ens inspiri.
