LAURA ROSEL

La doctora

[Per Laura Rosel, periodista]

Aquesta setmana he anat al CAP Sant Fèlix II. Planta 4a, Ginecologia. Feia tres anys que no hi anava. Tenia la visita programada a les 10.15 h. Vaig sortir de l’ascensor de la planta quarta a les 10.14.55 h, just a temps per veure com la infermera obria la porta de la consulta i cridava el meu nom. Vaig aixecar una mica la mà i vaig dir: “Soc jo” sense despentinar-me. I això que el quart d’hora anterior l’havia passat donant cops al volant del cotxe, mirant l’hora del rellotge, maleint els semàfors que un rere l’altre es posaven vermells quan m’hi acostava i proferint Dracarys de pacotilla als cotxes d’autoescola que graciosament es plantaven davant meu a cada cruïlla.

Diria que fa uns 15 anys que em visita la mateixa doctora. Aquesta setmana també hi era. Em va agradar tornar-la a veure. La doctora va ser la segona cosa en què vaig pensar després de demanar hora per telèfon, el mes de febrer. La primera, la mandra que em feia tornar a aquella nuesa de cintura en avall, la incomoditat del llit i de les peces on se suposa que has de penjar les cames (sempre massa separades i massa amunt). La doctora té una entrada dura, fins i tot freda. Té uns ulls grans, castanya, cabell ondulat i impecable. Pràcticament no va maquillada. Les ungles sempre arreglades. Li agraden les joies. Camina i s’asseu davant l’ordinador amb l’esquena recta.

La doctora va per feina. Fa un “hola” estrictament funcional i engega l’interrogatori rutinari. Ni ensabona, ni alliçona, ni passa res per alt. És rigorosa. Té un punt aspre. Escriu a l’ordinador mentre parla i escolta. Només aixeca la vista de la pantalla quan sent una resposta incorrecta. La mirada de reprovació que em clava quan confesso que no recordo si m’he fet una analítica en l’últim any em recorda la professora de Química que vaig tenir a BUP i la mirada adusta que em llençava quan fallava amb algun element de la taula periòdica (la química no la vaig entendre mai, però els elements de la taula els vaig memoritzar del primer a l’últim). A partir d’aquí és evident que vaig pel pedregar: no sé quant peso, ni recordo exactament la data de l’última regla. Ella dispara les preguntes una rere l’altra, amb un to cada cop més sever. Tinc la mateixa sensació que davant l’examen oral de Química de BUP: no me’n sé cap. Em salva la bàscula. Mentre em descordo les sabates per pesar-me, em ve la inspiració. “Em vaig fer una analítica a finals d’any”. Reacció a temps. La doctora atura l’interrogatori durant dos o tres segons. Busca alguna cosa a l’ordinador. “Sí, aquí ho tinc, te la vas fer al desembre”. Se m’escapa un somriure, estic aprovada. Ja em puc concentrar en el moment de la bàscula, que em fascina. Mai m’he esforçat més del compte a entendre com funciona aquell joc de pesos i contrapesos perpendiculars. M’agrada pensar que té alguna cosa a veure amb la intuïció. Les infermeres tenen poders. Màgics, també. Imagino que només elles saben interpretar els codis d’aquell aparell del segle XV.

Si l’encerto i resulta que efectivament fa 15 anys que la doctora i jo ens relacionem perpendicularment (ella dreta, jo estirada) vol dir que fa 15 anys que atén dones a la planta quarta de Sant Fèlix. Suposo que combina les consultes al CAP amb guàrdies a l’hospital i potser fins i tot visita en algun centre privat. Ho ignoro i ni he fet ni faré cap pas per esbrinar-ho. Mai he parlat amb ella de res que no siguin les qüestions de rigor: citologies, mètodes anticonceptius i recuperacions diverses. No sé si té fills, si li agrada anar a la platja o si mira sèries. Mai l’he sentit parlar tampoc amb la infermera de res que no fos la següent pacient o l’informe que surt per la impressora de la consulta 9. M’encanta que somrigui poc, que sigui diligent i que no parli més del compte. Que no pregunti coses que no toquen, i que no em tracti amb paternalisme.

Tornava a creuar la porta de la consulta uns 15 minuts després. La doctora està en plena forma. Ràpida, àgil, eficient. Gràcies, doctora. Fins a la propera.

Comentaris
To Top