[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
213 vots han estat decisius en les darreres eleccions municipals, de forma similar a com 99 vots el 1999 van decantar l’alcaldia a Bustos (PSC), empatat en nombre de regidors amb l’Entesa. Fa vint anys, ERC va donar suport al grup que era majoritari per uns pocs vots. En aquell moment encara no s’entenia el joc actual d’aliances a totes bandes. Dolors Calvet va saber perdre dignament i ERC va acabar desapareixent del consistori.
No fa ni un mes, 213 vots menys, un insignificant 0,22%, haurien fet que Podem no entrés i que es quedés sense regidor a favor de la Crida, canviant l’equilibri que ha fet alcaldessa Marta Farrés. Els Comuns units haurien obtingut tres regidors si s’hagués presentat unit, fent factible la continuïtat del govern actual, ampliat amb Junts. Però la lluita sectària dels partits, també al seu interior, pot ser tan bèstia per portar al suïcidi.
I si hagués existit una llista única independentista? No hauria canviat el nombre de regidors, però hauria assegurat l’alcaldia, fins i tot sense la Crida (ERC+Junts+Primàries).
La mirada curta compta vots, però el resultat és d’ona llarga. Perquè allò que realment ha succeït és que hi ha hagut un fracàs estrepitós del govern quadripartit 2015-2019, en tots els ordres: per manca de projecció, per ingenuïtat, per aïllament… A l’anomenat govern de transformació li ha faltat projecte de ciutat, un concepte que s’ha demostrat buit.
Ara el camí que aquells partits ens plantejaran serà combatre el PSC, en nom de Bustos. Doncs no! És inacceptable, perquè és políticament inhàbil i judicialitza la política.
I llavors què ens hem de plantejar? La mobilització social seriosa i no instrumental: desitjar sort al nou govern i, alhora, transcendir-lo. Benvinguts al dur univers del treball social.
