[Per Joan Reixach, empresari i emprenedor]
Esmorzar cada dia amb un fill que estigui estudiant la carrera de Filosofia no és feina fàcil. Començar el dia amb debats de temes que han estat de gran transcendència i estudi per a la humanitat al llarg del temps i veure que no ets res més que una minúscula gota d’aigua en un immens mar no és la millor manera de fer entrar els cereals integrals de bon matí.
Haig de reconèixer que alguna vegada, per alleugerir la pressió existencial de la vida, he marxat al bar de prop de casa per menjar-me un entrepà de xoriç amb un refresc ensucrat, i acompanyat de la lectura dels diaris que ens ofereixen els importants safareigs del món del futbol.
Aquests anys hem parlat de filòsofs com Spinoza o Kant i últimament hem parlat de Thoreau. Per als que no som coneixedors de la seva vida i obra, dir que Henry David Thoreau va ser entre moltes altres coses un escriptor ecologista i anarquista nord-americà del segle XIX, avui dia segur que seria un antisistema de dalt a baix. Com a bon ciutadà dels Estats Units, també va ser emprenedor, concretament fabricant de material per a l’escriptura.
Amb les seves obres i reflexions sobre la desobediència civil va influir sobre personatges de la història de la humanitat com Tolstoi, Gandhi o Martin Luther King, per posar-ne alguns exemples. El seu exili al bosc i lluny de la civilització el va fer escriure Walden, on explica la seva vida allunyat de la societat. Amb aquest famós llibre hem començat els debats matiners dels últims dies.
Un matí, el Marcel, el meu fill, em va reptar a rebatre una cita del de Concord, la ciutat d’en Thoreau, que diu: “Si hagués de vendre els meus matins i les meves tardes, com ho fa la majoria, estic segur que no em quedaria res pel qual viure. No hi ha major equivocació que consumir la major part de la vida en guanyar-se el sosteniment”, i davant aquesta reflexió i com a pare responsable que intento ser, em veig amb l’obligació de contestar-li que per gaudir de les comoditats i seguretats de la vida moderna calen grans esforços de treball i dedicació.
Mentre li contesto, interiorment penso en tot el temps efectiu que he arribat a destinar, malgastar, en viatges i desplaçaments diaris que a la llarga m’han allunyat de les coses realment importants, i en part penso que té força raó. I en relació amb ser responsable, ell em contesta: “Seguint les teves regles, les de la nostra societat, en Thoreau és la figura rellevant, ho és perquè una universitat com Harvard ho diu de forma clara i notòria, no conec encara que ho hagin fet amb ningú per haver-se passat dues hores diàries al cotxe per anar i tornar a la feina cada dia”.
Per a una part del jovent d’avui, que es troben davant d’un provenir insegur, que veuen la forma de fer política orientada al poder i no als ideals i que estan permanent sotmesos per terra, mar i wifi a un bombardeig publicitari d’un munt de productes i continguts de baixa qualitat, els atrauen amb molta força personatges com en Thoreau, que ja en aquella època criticava l’Estat per utilitzar la força física abans que l’intel·lectual, i poder així sotmetre el poble, o que en ple segle de la industrialització tenia cites ecològiques com aquella que diu: “De què serveix una casa si no tenim un planeta tolerable on situar-la”.
Coincidint amb una notícia de fa uns dies al Diari, que explicava les tendències de compra de la gent de Sabadell, i on si analitzaves una mica les dades et venia a dir que al districte amb més renda per capita de Sabadell, la marca de cotxes més venuda, en unitats, era una de modesta; mentre que a un districte amb unes de les rendes més baixes de la ciutat, la marca més venuda era una d’alemanya de gran prestigi i preus força elevats.
Ràpidament el meu fill em va apuntar: “Veus com és imprescindible la filosofia per a l’economia domèstica?”, i va fer servir una nova cita d’en Thoreau, que deia que “el cost d’una cosa és la quantitat d’allò que jo anomeno vida (temps), necessària per adquirir-la”, concloent que si la gent apliqués aquesta fórmula matemàtica-filosòfica per saber quant temps ha de treballar per aconseguir un bé de consum, segurament s’incidiria més i millor en el consum responsable i, a la fi, en una millor qualitat de vida.
Es comenta que les grans de Silicon Valley han començat a fitxar filòsofs per allò que ells diuen que aporten de l’anomenada filosofia útil. Digueu-me mal pensat, però penso que ho fan més perquè són coneixedors de les debilitats que tenim els éssers humans i així poder-se ajudar a crear millors campanyes publicitàries i serveis més fàcilment vendibles.
