[Per Víctor Patsi, periodista]
Estiu frenètic de concerts. Només de memòria, Canet Rock, Grec, Cap Roig, Porta Ferrada, Sonar, Rockfest, Vida, Perelada, Jardins de Pedralbes… fins i tot Sabadell té el seu, l’Embassa’t. L’oferta és tan variada que es fa difícil no caure en la temptació de comprar una entradeta, ni que sigui per allò que un dia és un dia, que la calor convida, i treure el nas, les orelles i el que calgui en algun d’aquests menús musicals diversos. N’hi ha per triar i per vendre. Aquí i allà. En petit comitè i de massius. Per veure o per fer-se veure.
De tots ells, el Festival Cruïlla celebrat al Parc del Fòrum va fer un pas més enllà. A banda del cartell musical encapçalat pels Black Eyed Peas (sense la meva admirada Fergie, tot sigui dit), la gent del Cruïlla va parir i executar una proposta diferent: el Cruïlla Talks. Més enllà que en anglès sempre sembla que soni millor, la iniciativa es basava en un cicle de xerrades i conferències per obrir un espai de debat i de reflexió. Òbviament, en horaris alternatius al del mateix menú musical.
Entre els ponents convidats per tractar temes diversos com ara la política, l’ecologisme o les relacions socials que van desfilar pel Cruïlla Talks en vull destacar un d’especial: Khalida Popal. La periodista i també col·laboradora del Diari de Sabadell, Laura Rosel, va ser l’encarregada de conduir l’entrevista a aquesta exfutbolista afganesa, forçada a l’exili ara fa 8 anys. La història personal de la Khalida és molt, molt potent. La més bèstia que m’ha explicat mai ningú vinculat al món del futbol, i en porto uns quants, de futbolistes coneguts i entrevistats.
El pecat original de la Khalida, ser dona i jugar a pilota. Aquests dies en què hem vist la definitiva eclosió del futbol femení amb la disputa de la Copa del Món a França amb unes audiències mai vistes, aquests dies en què hem vist la rua de les guanyadores pels carrers de Nova York, aquests dies en què hem descobert que a la selecció dels Estats Units hi ha una integrant de nom Megan Rapinoe, capitana, golejadora, escollida MVP del torneig, capaç de fer trontollar les mentalitats més conservadores dels Estats Units (no canta l’himne, no es posa la mà al pit, es nega a ser rebuda pel president Donald Trump i ho diu tal qual) com a protesta al que ella interpreta com a discriminació flagrant envers el col·lectiu de gais i lesbianes del seu país, la figura de Khalida Popal agafa encara més força.
Popal i Rapinoe no són tan diferents. Les dues són futbolistes, capitanes de les seves respectives seleccions nacionals i fermes activistes en el vessant feminista i social. Una està retirada i exiliada i l’altra ho està petant als 34 anys. La diferència? El lloc on han nascut i la societat que les ha envoltat. La Khalida (Kabul, 1987) ho va fer a l’Afganistan i en va haver de sortir per potes. Rapinoe (Redding, Califòrnia, 1985) ho ha fet als Estats Units i la seva condició de millor futbolista del millor equip de futbol femení li permet aixecar la veu i ser escoltada, sense témer per la seva vida.
“Sou prostitutes, aneu a casa, a la cuina, que és on us toca” era l’insult recurrent que la Khalida i les seves amigues havien d’escoltar pel simple fet d’estar jugant a futbol. “El professor m’expulsava de classe i em clavava una plantofada cada vegada que s’assabentava que continuava jugant a pilota”, explica Khalida Popal. El seu pare i els seus germans es van veure arrossegats a baralles de carrer per ser pare i germans de qui eren. La Khalida no es va rendir i primer va crear una lliga interescolar femenina, reclutant noies escola per escola fins a crear la primera selecció nacional absoluta de l’Afganistan. Xerrava massa, defensava massa els drets de les dones en un país absolutament restrictiu amb el sexe femení. El 2011 es va haver d’exiliar. “Vaig haver de triar entre viure silenciada o seguir tenint veu a l’estranger. Vaig triar seguir tenint veu”. Ara ho fa recorrent del món, allà on la criden, per explicar la seva vivència personal.
