[Per Jaume Barberà, enginyer tècnic]
Si aquest article, com les competicions, fos per decidir un resultat, aquest seria: Jaume Sisa, 1 – Isaac Asimov, 0. No pas per comparar les seves funcions intel·lectuals, sinó per puntuar el seu encert en una predicció molt concreta. Me’n guardaré prou de relacionar les seves capacitats cerebrals, tan llunyanes i tan diferents.
Si, avui dia, autors proveïts de cervells privilegiats com Isaac Asimov, Arthur C. Clarke o Robert A. Heinlein, considerats per la crítica especialitzada com els millors escriptors de ciència-ficció amb base científica de tots els temps, aixequessin el cap, veurien amb gran decepció que no van ser capaços de predir ni l’existència, ni la utilitat del mòbil. I es quedarien de pasta de moniato en veure que el transport del futur és el patinet. El patinet!
Un genial somiatruites com en Xesco Boix volia anar al cel en patinet i en Jaume Sisa va rebre a casa seva el mateix Capitán Trueno damunt d’aquest estri. És qüestió d’imaginació, sí, és clar. Però és que la imaginació era, precisament, una de les principals qualitats dels escriptors citats.
Asimov va fer certes prediccions. No eren profecies gratuïtes. Eren pronòstics del que considerava solucions per a les necessitats en el futur, fets amb base científica, però a partir del coneixement que es tenia aleshores. Ja fa més de cinquanta anys va predir que hi hauria grans plantes d’energia solar. Que s’enviaria una nau no tripulada a Mart. Que els robots, tot i no ser gaire comuns, estarien molt ben aconseguits. Que hi hauria vehicles dotats de cervells robotitzats per tal d’evitar els lents reflexos del cervell humà. També va vaticinar que les pantalles serien utilitzades, a més de per veure-hi persones, per estudiar documents i llegir llibres.
Asimov també va fer prediccions en l’aspecte més sociològic, ja que va vaticinar que l’any 2014 l’esperança de vida en alguns indrets del món arribaria als 85 anys, i també que la població del planeta seria de 6.500 milions d’habitants (una mica curt, actualment passa dels 7.200 milions) i que la dels Estats Units seria de 350 milions (quasi: són 315).
Algunes van ser encertades i d’altres no. Però del telèfon mòbil i dels mil usos d’aquesta andròmina, ni mu. Res de res. Ni menció. De fet, el primer antecedent del mòbil és el sabatòfon.
El descobriment de l’estri més habitual i popular de l’actualitat va ser fruit del món de les sèries de televisió, concretament en l’apartat de la broma i la sàtira, ja que el precursor del mòbil va ser la sabata-telèfon del Superagent 86. A tall de comèdia, el guionista, actor i director nord-americà Mel Brooks va crear, en la dècada dels setanta, un agent d’espionatge, més ben dit, de recontraespionatge, de nom Maxwell Smart, que podia comunicar-se telefònicament utilitzant la seva sabata.
De la mateixa manera que aquella època, el cotxe i la televisió aïllaven les famílies del seu entorn, avui dia, el mòbil aïlla individualment les persones. A taula, al tren, al restaurant o al banc de la plaça, la gent, encara que acompanyada, no ha estat mai tan sola i aïllada, jugant amb el seu mòbil. El mòbil, avui, és el bé individual més preuat per a la majoria dels mortals. S’ha arribat al punt que el mòbil ho és tot. Sense mòbil no es pot sortir de casa. Una peça tan important, ningú va ser capaç de preveure-la. Ni Asimov, ni cap altre.
Podríem definir el patinet actual com l’aparell de propulsió mixta (animal i elèctrica) més senzill de l’univers. Una màquina primitiva. L’estri de transport més simple del món mundial. Elemental i versàtil. La seva proliferació és tan exagerada que no es pot negar que es tracta del transport individual del futur. Per la senzillesa de la seva estructura sempre ha estat víctima d’acudits i de menyspreu. Per aquesta raó, si Jaume Sisa, l’any 1975, ja va preveure-li una potent utilitat, mentre tothom l’ignorava, entre ells Asimov, és just que posem, doncs, Jaume Sisa, 1 – Isaac Asimov, 0.
