[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
F a uns dies en l’aniversari del primer viatge a la lluna, el Diari de Sabadell va fer un magnífic reportatge sobre l’històric fet. Però no explicaven el fons de la qüestió i és que Sabadell és una ciutat estranya: som gent que mirem el cel.
Efectivament el mes de maig del 1973 la gent de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell vigilaven l’Skylab de la NASA, una estació espacial tripulada. Podeu pensar: i què feien observant el cel aquells sabadellencs? Però n’hi ha més, veuen que fallen els panels solars que provoca que no funcioni res de la nau.
Els primers que s’adonen de l’incident són ells, abans que ni els de la NASA sàpiguen què passa. Es veu, no n’estic segur, però crec que els van enviar un telegrama. D’entrada no els va fer cas, però un cop analitzen l’incident, apareix un telegrama com a primer indici del problema, que venia d’Espanya, Sabadell.
M’agradaria veure la cara d’incredulitat dels científics de la NASA en saber que uns individus de Sabadell, una ciutat ignota, els deien que tenien un problema a la nau abans que ningú d’ells ho detectés. Passen els anys i el 23 d’agost del 1998 uns sabadellencs estan mirant el cel, us podeu preguntar amb mi què coi feien uns sabadellencs esguardant el cel una nit del 23 d’agost! No tenien res més a fer? No tenien família? I el més sorprenent és que descobreixen un asteroide, per aquesta raó hi ha un asteroide que porta com a nom –ho podeu endevinar– Sabadell.
Són dues anècdotes que expliquen que a Sabadell tinguem un observatori astronòmic de la mà de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, una de les nostres estructures de ciutat més importants i representatives. Però hi ha una reflexió de més profunditat a fer. Els sabadellencs som més propensos a embadalir-nos mirant el cel que no pas dedicar-nos a coses pràctiques i terrenals. Aquesta és la raó per la qual tenim pocs edificis dignes de preservació i els pocs que tenim els anem tirant a terra.
Tampoc som gent gaire destres per relacionar-nos entre nosaltres, moltes de les energies ciutadanes se’ns escolen entre els dits per manca de cooperació. Quina gran ciutat seríem si col·laboréssim des de la confiança i no des del “cadascú va per ell”. En fi, ens relacionem millor amb les estrelles i els asteroides que no pas entre nosaltres. Quan hom assenyala la lluna, nosaltres mirem la lluna, això sí.
