[Per Jordi Mercader, CEO d’Infinitum Projects]
Com sabeu, els nostres polítics sempre han patit una mica de deliris de grandesa i sembla que els agrada manegar pressupostos d’escàndol per bé que a voltes no saben ben bé què fer amb els diners i els aboquen directament al clavegueram de la inutilitat. Els diners de “la cosa pública” provenen de tres fonts: impostos i taxes, rendiments de les empreses públiques i artificis financers que només sap desxifrar en Varoufakis (l’exministre grec d’economia que va posar el Banc Central Europeu de genolls… uns dies).
Voldria centrar-me en les empreses públiques, és a dir, aquelles que són propietat de l’Estat. Perquè us en feu una idea, juntes facturen més de 25.000 milions d’euros, que significa el 2,3% del PIB, i tenen uns 140.000 treballadors. N’he agafat algunes a l’atzar i he mirat com els va. Aquests són els resultats, tots de 2017:
Renfe va guanyar 130 milions d’euros el 2017. L’Instituto de Crédito Oficial (ICO), els que donen préstecs tous als bancs perquè prestin a les empreses, va guanyar 102 milions. Correus va perdre diners, 187 milions, però l’any anterior (el 2016), amb menor volum de negoci en va perdre menys -misteris d’altes esferes-. I finalment, AENA, que gestiona els aeroports, va guanyar l’esgarrifosa xifra de 1.327 milions d’euros.
Hi ha moltes empreses públiques que guanyen diners. Normalment perquè gestionen un monopoli o perquè la reglamentació està feta per ells. El que sí que sé del cert és que no són eficients econòmicament, és a dir, que en podrien guanyar més. I perquè no ho fan? Doncs perquè barregen coses. De fet en barregen tres: volen afavorir als desfavorits (preus especials per col·lectius), volen absorbir aturats (els utilitzen com a eina de creació d’ocupació) i volen esdevenir instruments per pagar favors a gent que s’ha significat.
I si, tot i fent això guanyen diners, fantàstic! Però si en perden tampoc es desesperen (molt recomanable veure la foto del president de Correus presentant el desastre dels comptes del 2017 amb un posat com els Lleons al peu del Congrés).
Una de les coses que tenim clara a l’empresa privada és que cal enfocar-nos i no voler cobrir-ho tot. Si ho apliquéssim al model públic veuríem que la redistribució de la riquesa es pot fer via impostos (que paguin més els que més guanyin), però també via dividends, és a dir, que cobrin del rendiment de les empreses públiques els ciutadans en funció inversa de la seva renda. I els serveis públics que tinguin el preu que hagin de tenir, sense trampes. No estaria malament, oi?
