Marta Garcia (Barcelona, 1974) és l’oïda d’Establiments Viena a la seva seixantena de locals. O, al menys, la persona encarregada de la captació i anàlisi de la informació sobre els clients que aporten gerents, vendes o estudis de mercat. La seva feina: transformar aquest coneixement i dades en innovació i un millor servei.
Què us diuen les dades?
Doncs que tenim clients satisfets i de molts tipus. La segmentació tradicional per edats o rendes ja no serveix: la clau és el moment de consum, sigui de feina, en família, entre amics… I a Viena això és molt transversal.
En què es tradueix això?
Que tenim una mica de tot. Tenim esmorzars, amb clients que busquen tranquil·litat, diari, conversa… I també migdies, amb un entorn de feina que busca agilitat.
Sempre ha estat així?
Nosaltres vam néixer en el sector del frànkfurt: els clients sortien a sopar després del cinema o del teatre, en un ambient més adult i d’oci. Però de mica en mica la proposta de valor ens ha portat a aconseguir diferents tipus de client. I això també s’aplica al producte.
Per exemple?
Doncs el món cafeteria o les amanides, de les quals hem ampliat la carta perquè creiem que el client ens demana una mica més d’equilibri i cuidar-se. I ara amb les pizzes, que hem inclòs fa unes setmanes. Amb tanta varietat…
Quin és el fil conductor? L’agilitat?
És l’establiment i tot el que respires estant al local. El Viena, al final, és un punt de trobada. Tot i que l’amplitud dels locals o l’agilitat també són importants.
El Viena és ‘fast-food’?
Crec que les definicions comencen a quedar antigues. Fins i tot la idea de restauració s’està hibridant molt. Ara és alimentació, retail, delivery… Et diria que no ho som, perquè amb aquesta etiqueta deixem fora una bona part de la proposta de l’empresa. Tenim alguns atributs en comú amb el fast-food, però d’altres no. Estem a mig camí, entre això i el casual dinning.
I cap a quin model aneu?
Això qui millor ho podrà decidir seran els clients. Però crec que anem cap a la idea del punt de trobada, amb tot el que això implica. D’aquí a 50 anys segur que veiem una evolució en la proposta, però la línia vermella sempre serà el producte i l’establiment.
Teniu alguna idea d’expansió?
Volem seguir creixent a un ritme prudent. Érem una empresa molt del Vallès i amb els anys ens hem convertit una empresa d’àmbit català, amb alguna petita incursió fora, a Andorra i València.
I què queda de Sabadell?
A part dels fundadors, queda l’essència. En 50 anys han canviat moltes coses, però hem mantingut els valors: l’honestedat, el fer les coses ben fetes, el no adormir-nos… I queda el producte. De fet, volem ampliar i potenciar els centres de producció propis com el de Can Roqueta.
