JORDI MERCADER

Cripsi o aposematisme?

[Per Jordi Mercader, CEO d’Infinitum Projects]

Començo malament l’article. Reconec que el títol no s’entén gaire i això pot desincentivar més d’un a continuar llegint, així que m’afanyaré a descriure els dos vocables per després mirar d’entrar al nus de la qüestió, que per cert, té a veure amb emprenedoria i empresaris.

Cripsi és l’art de passar desapercebut per menjar i no ser menjat (com el pop, el camaleó…).

Aposematisme és l’art de destacar per menjar i no ser menjat (com les abelles, les salamandres i els taxis de Barcelona).

Els emprenedors que opten pel model cripsi pretenen: no donar senyals a la competència o als nous competidors que es podrien sentir atrets pel guany exorbitant de l’altre; pretenen, també, passar de puntetes pel davant d’aquell soci tan gandul que sempre sospita de nosaltres i que es queda una quarta part del que guanyem sense haver-n’hi posat ni cinc (efectivament, Hisenda!). L’empresari cripsi tampoc vol que els seus treballadors sàpiguen que les coses li van bé i se’ls ocorri demanar un increment de sou.

A mi això em sona a empresaris d’abans. D’aquells, de Sabadell, que es feien cases austeres de fora i per dins eren tot luxe. No calia anar a la feina amb Mercedes ni Audis de darrera generació. No calia presumir de la casa de Calella o el xalet de la Cerdanya. No feia cap mena de falta. Creien que restava més que no pas sumava.

Els defensors del model aposematisme són tot el contrari. Creuen, fermament, que si mostren que les coses els van bé atrauran el millor talent per a la seva empresa, seduiran els inversors més llestos i aclapararan els banquers, que sempre els obriran l’aixeta. Creuen, aquests darrers, que diners criden diners, i que cal mostrar opulència perquè els altres creguin en tu.

Hi ha una versió una mica més frívola dels aposematistes que és que, ja que en tinc, aleshores millor que ho llueixi perquè la meva riquesa reflecteixi la meva intel·ligència i, de passada, actua com un imant de personatges ben curiosos.

No tinc gaire clar què és millor –tret de per la vanitat, on el segon model arrasa el primer–, però quan algú em pregunta com em va (suposo perquè no percep senyals externs que li permetin deduir-ho) sempre contesto el mateix: francament bé. I ho faig perquè si qui m’ho pregunta és un amic, segur que se n’alegra, i si és un enemic, que exploti d’enveja!

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top