ANTONI DALMASES

Els neutrals

[Per Antoni Dalmases, escriptor]

Ens han pres la pancarta, el nostre reclam de llibertat i justícia, que recordava la dignitat que els ciutadans exigim a través del nostre ajuntament. Nostre, sí, de tots els ciutadans que volem que se’ns respecti i que es faci justícia amb els nostres representants exiliats i tancats a la presó per dur a terme el que els vots majoritaris han expressat contínuament. Fa vergonya haver de recordar que els vam votar massivament una vegada i una altra i encara una altra. I que la nostra majoritària elecció pacífica, democràtica, feta segons les lleis dels carcellers, no ha estat respectada. Per això parlo de la dignitat, de la justícia i de la llibertat que ens volen arrabassar els que treuen la pancarta.

Ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia. Neutrals contra la llibertat i la justícia? Gent espantada, de curt abast (virgensita, que me quede como estoy). És gros dir-ne justícia i llei de l’arbitrarietat que només pretén perpetuar les coses, desoint la veu i els vots de la majoria. Que no som majoria? Quan ens han comptat? Ah, no, que no ens podem comptar! Que les majories no són aritmètiques, per als neutrals i els seus guàrdies. Estranya, primitiva i feudal visió de la societat. És la neutralitat dels qui apliquen les lleis fetes contra tots els qui no pensen com ells. És la neutralitat d’aquells que abans d’apallissar-nos van patrocinar allò tan hipòcrita de “Parlem/Hablemos”, que quan va ser l’hora es va convertir en “Peguem/ Peguemos”. Els draps blancs de rendició representaven el buit total, el no-res, que quan no van servir d’esquer per a ingenus van desaparèixer. Pot Ser Cert, oi? Podem dir que els neutrals que ara treuen les pancartes representen les sensibilitats que s’ofenen si es reclama la llibertat dels nostres presos i exiliats. Quina sensibilitat tan racional i humana, oi? I es veu que hi ha gent que s’ho creu! És el magnífic resultat de la demagògia institucional i les mentides que escampen els mentiders a sou. Sort que uns quants ciutadans es planten cada dia a la plaça de Sant Roc per reclamar el que és nostre!

Fa uns dies vaig tenir una experiència que molts també deveu haver viscut. Era de vacances, passejava arran del mar i vaig creuar-me una dona que es dedicava amb fúria a arrencar els llaços grocs de la barana del passeig. “Que li molesten?”, li vaig dir en un to ben tranquil, sense alterar-me. “Sí, a la vista!”, em va respondre amb una mirada d’odi d’aquelles que als judicis consideren d’estima patriòtica i de defensa de la constitució. El marit se’m va mig encarar empipat –l’edat no li garantia gaire èxit en un hipotètic enfrontament que jo no pensava pas tenir–, barbotejant unes paraules inintel·ligibles delatores dels seus límits mentals, i es van allunyar remugant, sense arrencar-ne més. L’endemà, al mateix passeig no hi havia ni un llaç. La seva eficàcia destructora és indiscutible i provada. Si alguna cosa saben fer és això: estripar símbols de llibertat, amagar i prohibir les paraules que els posen en evidència… i en diuen ser neutrals!

Com els arrencallaços, els qui embruten pintades que demanen llibertat, els histèrics rabiosos que no suporten les paraules que desemmascaren que la seva neutralitat és només unitarisme, uniformització –el sentit gregari de determinades cultures frisoses de cabdills mereixeria un estudi a fons–; els qui treuen les pancartes que denuncien la seva neutralitat com una forma d’hipocresia covarda rendida als poders dels colpistes del 36, que per fer-se un lífting el 78 van redactar una Constitució simulada que incompleixen (per exemple: l’article 47 parla del “dret a l’habitatge digne i adequat que els poders públics han de fer efectiu”; però ells són més del 155, oi?).

I ara l’Ajuntament neutral (ha! ha!) ha tret la pancarta, fent bons aquells versos del nostre conciutadà Pere Quart que parlava d’ells dient: “Venceren perquè eren forts/ i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança / Catalunya, fera mansa…”. I segueix… I nosaltres seguim!

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top