[Per Jaume Barberà]
Sophie Charlotte, duquessa d’Alençon, germana de l’emperadriu Sissi d’Àustria, va morir al Bazar de la Charité de París. Ella i cent vint persones més van perdre la vida en un paorós incendi originat durant una projecció cinematogràfica. Encara que distanciats en el temps, un fet com aquell no hauria estat possible al Gran Saló Imperial de Sabadell, el foc generat al projector mai s’hauria estès al pati de butaques.
Els incendis eren els desastres més usuals dels primers cinematògrafs. En els primitius aparells, la combustió dels vapors d’èter que alimentaven la làmpada del projector, i més tard, la gran quantitat d’energia concentrada, amb la inflamabilitat del cel·luloide, originava greus incendis.
Per convertir els teatres en sales de cinema, els propietaris es limitaven a engiponar el projector al lloc que els semblava més adient. La cabina de projecció sempre quedava a tocar del pati de butaques, ignorant el perill que representava en cas d’incendi de la maquinària.
El Gran Saló Imperial, inaugurat l’any 1911, ja va néixer com una sala de cinema. Un local exprés per a projeccions cinematogràfiques. El primer de Sabadell i el segon de Catalunya. Una de les principals diferències respecte dels teatres era la ubicació del projector. Quedava aïllat completament de l’espai públic. A la foto exterior de l’antic cinema es veu ben clar. Un habitacle amb tres finestres allargassades que sobresortia de tota l’edificació, donava cabuda a la cabina del projector. No hi havia cap punt de contacte amb el pati de butaques. Hi havia un gran espai entremig. En cas d’incendi només hauria afectat la maquinària.
La primera projecció de cinema a Sabadell i una de les primeres a Catalunya va tenir lloc als Campos del Recreo, el dia 27 d’abril del 1897, amb gran èxit. Més tard, el seu promotor, Marçal Ballús, dentista del capdamunt de la Rambla, va fer projeccions en una barraca de fusta a la plaça del Doctor Robert, però, precisament, un incendi la va destruir l’any 1901.
El cinema guanyava en popularitat i a partir del 1910 va augmentar l’assistència de públic entusiasta a les sales de projecció.
En el llibre Saló Imperial, un cinema històric a Sabadell, Emília Colomer Amat explica que el maig del 1911, Salvador Casas i Roca, escrivent de professió, va signar un contracte amb Enric Turull i Comadran. Amb la signatura d’aquell contracte naixia el Gran Saló Imperial. El senyor Salvador Casas es comprometia a construir, en el solar cantoner entre la Rambla i el carrer de Fèlix Amat, propietat del senyor Enric Turull, un cinema, assumint el cost de les obres. De manera que l’edifici seria propietat del senyor Casas, però el terreny seguiria sent del senyor Turull. El projecte va ser encarregat a l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, autor de l’edifici modernista de la Caixa d’Estalvis i el de l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis.
La façana del Gran Saló Imperial / Cedida
El dia 24 de setembre del 1911 s’inaugurava el Gran Saló Imperial. Tenia un aforament de 2.000 persones i comptava amb maquinària de projecció d’últim model de la casa Pathé Fréres.
Just l’any següent van esclatar les dificultats. El senyor Salvador Casas no havia calibrat ben bé la quantia del projecte i els deutes se’l menjaven. Angoixat per tants problemes, va intentar calar-hi foc, encara que només va quedar en un conat. Els seus creditors es van fer càrrec del cinema. A partir de juliol del 1912, Miserachs, Fuster i Bañeras van ser els nous empresaris que van mantenir el negoci fins a l’any 1921. Durant quatre anys, fins al 1925, l’Imperial va mal viure. Entre el 1925 i el 1933 va dependre de la barcelonina Vilaseca y Ledesma, important empresa exhibidora. Després en va agafar el relleu Tomàs Parcerisa i Pujaló, empresari dels cinemes Euterpe, Campos i Cervantes, que se’n va fer càrrec després de signar un contracte amb la propietària Dolors Turull, filla d’Enric Turull.
A la mort del senyor Parcerisa, l’any 1953, el seu gendre, Diego López Capel en va ser l’empresari. Entre mitjans dels setanta i el seu tancament, que va ser el dia 29 d’octubre del 1989, l’Imperial es va dedicar al públic infantil. Cinema familiar, en deien. També va ser la seu de la Filmoteca, que funcionava com un cineclub.
L’any 1992 va néixer la Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911, que tenia el propòsit de la recuperació plena de l’edifici. Un informe en demanava la clausura. Finalment va ser enderrocat l’any 2000.
Un complement indispensable de l’Imperial va ser el bar annex al cinema. Regentat durant dècades per Salvador Fabrés i Pauleta Vila, guardaven en secret la recepta de la salsa de les escopinyes. Insuperable.
