[Per Josep Mercadé, periodista]
En aquesta setmana de la Festa Major de Sabadell no voldria amargar l’esperit eufòric previ a quatre dies d’intensitat festiva. Tot i l’anunci que l’Ajuntament publica aquests dies a la premsa barcelonina amb missatges dient que l’estiu a Catalunya no s’acaba fins que passa la nostra Festa Major, em temo que la vida política catalana ja ha entrat a la tardor. Ja ens hem despertat de nou pensant en tot el que ha de passar les properes setmanes i mesos.
Primer, just quan acabi la Festa Major de Sabadell arribarà l’Onze de Setembre. La Diada d’aquest any sembla més estranya que mai, tot i que les organitzacions sobiranistes i les forces polítiques independentistes s’esforcin per mantenir viva la flama de la unitat que s’apaga i s’encén com un encenedor de cuina.
Si les sentències del judici del Procés es donessin a conèixer aquesta mateixa setmana, segurament el nombre d’inscrits a la manifestació del dia onze creixeria de forma exponencial. Però no. Les sentències encara es faran esperar. Mentrestant, la crida feta divendres passat per l’Assemblea Nacional Catalana ha aconseguit que les inscripcions per anar a la manifestació de la plaça d’Espanya s’hagin incrementat de forma notable.
En canvi, JuntsXCat i Esquerra Republicana de Catalunya evidencien les seves diferències mentre el PSC es frega les mans esperant que el govern català caigui pel seu propi peu sense necessitat d’empentar-lo.
Tot i així, aquests propers dies assistirem a una teràpia de grup a favor de la unitat que difícilment aconseguirà tapar unes discrepàncies partidistes que cal entomar com un fet lògic. Com una conseqüència del moment històric que vivim.
Aquests dies d’estiu he tingut ocasió de llegir la primera part de les memòries de Josep Benet. Aquest historiador i polític de la transició, mort l’any 2008, fa un retrat del període anterior a la revolta militar del 1936 fins al final de la Guerra Civil que ajuda molt a entendre el moment actual. La manca d’entesa entre les forces polítiques catalanes d’aquells anys convulsos es va pagar amb la repressió d’una dictadura de quaranta anys.
Ara ens trobem en circumstàncies molt diferents. Però repassar alguns dels fets d’aquells mesos previs a la revolta militar del 18 de juliol del 1936, en què les disputes entre formacions polítiques pràcticament feien inviable qualsevol govern a Espanya, dona algunes claus del moment present. Ajuda a comprendre el que moltes vegades sembla incomprensible quan es parla tant de manca d’unitat.
I sí. Ja hi tornem a ser. Però aquesta vegada cal fer-hi front d’una altra manera. Si més no per evitar que la història es repeteixi.
