La pregonera de la Festa Major d’enguany, Mirna Lacambra, reclamarà un nou teatre i un nou conservatori de música per la ciutat en el pregó que farà aquest divendres, a les 21 h, a la plaça de Sant Roc. En aquesta entrevista Lacambra també repassa els seus origens a la ciutat i el passat tèxtil de la seva família.
Com ha estat l’experiència d’escriure el pregó? Mai havia fet cap pregó per a ningú, és la primera vegada, parlo dels Amics de l’Òpera i demano un nou teatre.
O sigui, que ho ha aprofitat per fer la carta els reis? La Faràndula està completament vella, hi fem miracles. És increïble que fem veure el que no és en realitat. Cal un teatre on es pugui representar òpera amb menys problemes i un conservatori, perquè s’ha quedat petit.
Aconseguir aquest nou teatre seria per a Mirna Lacambra la quadratura del cercle? És l’única cosa que em queda per fer…
En el seu moment vostè ja va aconseguir una cosa que semblava impossible. Sí, tothom deia que ja teníem òpera a Barcelona, al Liceu. Jo sempre responia “a Barcelona tenim el Gran Teatre del Liceu, per què no en podem tenir a Sabadell?”.
Vostè va triomfar cantant i durant molt de temps va actuar arreu . En aquella època només hi havia òpera al Liceu, no hi havia res més. La resta eren escaldufats, ni a Madrid. Per tant, què havies de fer? Havies de marxar. Per això vaig voler portar l’òpera a la ciutat.
Uns deien que fantàstic i els altres que era una fantasia? Doncs sí (riu amb ganes), però va funcionar. Crec que perquè hi havia la creença que l’òpera era cosa de rics. I no és veritat, tothom té dret a gaudir-ne perquè és una cosa preciosa.
Com era l’ambient musical a casa seva? Els meus pares eren aficionats a la música. La meva mare cantava, tenia millor veu que jo. Però jo vinc de família de classe treballadora. Els meus pares treballaven al tèxtil. A casa hi havia uns petits telers.
I quan tocava el piano sentia els telers de fons? Sí, sí… Aleshores el meu pare es va entestar que estudiés piano. Jo el vaig estudiar molt bé. La meva professora, la Parasols, sempre deia: aquesta nena té bona veu. Així que em va matricular al Liceu de cant. Doncs bé, vaig pensar: cantarem.
La va veure triomfar la seva professora? No, es va morir abans. Els pares sí que van ser testimonis de la meva carrera. El que passa és que el meu pare estava disgustat perquè volia que fos pianista.
Millor que treballar al tèxtil o ser cosidora, oi? Però sí que en vaig aprendre de cosir peces! Les tenia a casa, les peces. Però sí, vaig estar de sort que el meu pare volgués que estudiés piano.
Per què deixa el cant i torna a Sabadell? Em vaig retirar precisament per fundar els Amics de l’Òpera. No em va semblar correcte fer les dues coses. Jo sentia que no era bo per al meu cant. Perquè tot el que és musical vol hores i hores i una dedicació absoluta. Sentia que traïa el meu cant i em vaig dir: una cosa o l’altra. Haig de seguir perquè donarà molta vida a la ciutat. No hi ha cap altra ciutat com Sabadell amb una programació estable d’òpera.
