VÍCTOR PATSI

Blanca Fernández Ochoa

[Per Víctor Patsi, periodista]

Primer desapareix i després la troben morta. Entremig, 11 llarguíssims dies que mediàticament van donar per a molt. Els magazins televisius es van dedicar, gairebé íntegrament, a l’operatiu de rescat, el més gran que s’havia fet mai a la comunitat de Madrid. Buscaven l’exesquiadora Blanca Fernández Ochoa fins que finalment van trobar el seu cos. 11 dies plens d’hipòtesis gratuïtes sobre una vida de la qual ningú en sabia res o gairebé res.

Hi van sucar pa i mai van semblar atipar-se’n del tot, repetint el patró del seguiment mediàtic d’altres desaparicions sonades: Marta del Castillo, Diana Quer, els nens Julen i Gabriel…

El fet diferencial, en el cas de Blanca Fernández Ochoa, és que es tractava d’un personatge conegudíssim pels seus èxits esportius, i també per ser la “germana de”.

El dia en què el seu germà gran es va proclamar campió olímpic als Jocs de Sapporo del 1972, la Blanca tenia 9 anys. Dos anys després la internaven en un col·legi de Viella perquè es dediqués amb cos i ànima a l’esquí. La van allunyar dels seus pares, de casa seva, dels seus amics. “No m’agrada esquiar, passava fred”, havia explicat una i mil vegades la mateixa Blanca.

El que havia començat com un joc (esquiar) es va convertir en una obsessió imposada. I la va fer seva. En contra del que molta gent es pugui pensar, la Blanca té més victòries en la Copa del Món que l’idolatrat Paquito. Però és clar, ell va ser campió olímpic i ella no. I no serà perquè no ho intentés. Va participar en 4 Jocs Olímpics –més que el Paquito– i la sort li va girar l’esquena el dia en què més a prop va estar d’igualar la gesta del seu germà gran. Als Jocs de Calgary’88 havia marcat el millor temps en la primera màniga del gegant, però va caure en la segona. Desqualificació i molts plors. Quatre anys després es penjava el bronze als Jocs d’Albertville. Tenia 29 anys i es retiraria just després. Als 56 apareixia sense vida a la Sierra de Madrid.

Entre el dia en què va entrar en aquell centre d’alt rendiment de l’època a Viella i el dia en què es va acabar, malament, el serial de la seva desaparició, la Blanca va viure dues vides. Una va durar 18 anys i l’altra, 26. La de la majoria d’edat era la vida que controlava i a la qual estava dedicada en cos i ànima: esquiar de forma professional.

L’altra, la més llarga, van ser 26 anys dedicats a què fer després de penjar els esquís. Sabem que va passar per dos divorcis, que els negocis en què es va embrancar no li van sortir del tot bé i que va renegar de l’esquí perquè en va acabar farta o cremada, en l’argot dels mateixos esportistes. I com molts altres esportistes d’alt nivell, li va costar horrors adaptar-se a la vida quotidiana.

De tota la gent que aquests últims dies hi ha dit la seva recordant la figura de Blanca Fernández Ochoa, hi ha una persona que no ha sortit enlloc i que tinc la sort de tenir a prop: Toni Real. Va ser el director del programa Temps de Neu durant 30 anys i professionalment no només va coincidir amb tota l’etapa esportiva de la Blanca, sinó que era allà, en viu i en directe, els dies en què més va plorar (Calgary’88) i més va celebrar (Albertville’92) la cara i la creu del seu esport. Anys després, ja retirada, van coincidir en més d’una ocasió.

Es tenien confiança i afecte. I la Blanca li va fer una confessió: “Toni, m’he adonat d’una cosa. A banda d’esquiar, no sé fer res més”. La buidor després de la plenitud. La síndrome de molts esportistes quan es retiren.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top