[Per Jordi Mercader, CEO d’Infinitum Projects]
Aquesta va ser la contundent frase que va emprar una apreciada professora d’ètica ja jubilada per respondre la meva pregunta sobre com marxava tot a la meva antiga escola. Ella es referia a l’actitud de les mares i els pares.
I és que mai quatre paraules han contingut tal potència definitòria d’un tarannà social que ha copsat les classes mitjanes i altes (no les encimbellades, que mengen a banda).
El judici és sever i segur que no es pot aplicar a tothom d’aquesta escola o de similars, però com que les coses es veuen millor en els extrems, potser és moment de donar-hi una ullada…
El segle XXI adora dues divinitats, l’estètica i els diners. L’estètica, aquella missió impossible de batre el pas del temps, aquella eterna font de frustració, allò d’adonar-te que, mal que et pesi, la genètica i l’edat hi tenen molt a veure, a la teva vida. Gimnasos plens de gent que hi van en cotxe i es queixen si el pàrquing cau lluny. Clíniques (o no) que fan tota mena de tractaments per rejovenir-te. Indústries produint a preu fet compostos que, a vegades, no se sap ben bé què són. Jugant a druides amb minerals, olis essencials i algun gas noble que segurament equilibra una part de l’organisme que ni saps que existeix.
I cal valorar aquest sobreesforç estètic i potser és l’hora de cercar a les xarxes socials allò que fa temps de què vas mancat.
Potser és l’hora de retenir la mirada uns instants més i fixar-te amb aquell/a amb qui coincidiu al gimnàs, al cole dels nens o a la feina.
Mentre el teu company de fa temps s’escarrassa per guanyar diners en els seus negocis, per demostrar a gent que li importa un rave que ell ha triomfat, que la seva suprema intel·ligència l’ha portat a separar-se de la plebs, com aquell alumne que treia excel·lents i que sempre deia que no estudiava. Quina ràbia que feia!!
I aquell home poderós es compra un cotxe car, un rellotge inabastable per a la majoria dels mortals i una casa amb piscina que, probablement, gaudirà poc perquè estarà treballant o de viatge (a voltes, magnífica excusa per anar a fer un tomb i desvincular-te de la quotidianitat i rutina de la vida familiar tot exhibint prestigi al teu entorn d’amics).
El mercat es frega les mans amb tota aquesta colla d’insatisfets i genera productes i serveis de tota mena amb l’estranya característica que un cop obtingut el bé anhelat deixa de tenir cap mena d’interès per a l’adquirent i li provoca una mena de buidor que només es pal·liarà temporalment amb el consum de l’ítem següent. És com allò de menjar patates fregides: la més bona és la següent.
No sé ben bé a què treu cap tota aquesta fal·lera però a vegades penso que potser són cortines de fum que creem per evitar xocar contra l’obstinada realitat de fer-se gran i la por a un futur d’escassetat.
Quan sento punxades així, perquè jo tampoc estic vacunat, miro el meu entorn i intento gaudir d’aquells instants de companyia sincera d’amics de qualsevol estètica i de qualsevol butxaca i vull ser conscient que el pas del temps és per gaudir-lo, no per patir-lo.
