JOSEP RAMON GIMÉNEZ

Reflexió postvacances

[Per Josep Ramon Giménez, periodista]

Ahir. Érem al bell mig dels 70 i vam acordar amb la meva parella llogar una casa amb un petit jardí a Castellar del Vallès per a les vacances, compartint-la amb els meus cunyats. Començàvem a acaronar la classe mitjana emergent d’aquells anys. Feia més d’una dècada que les classes més pudents es feien torres d’estiueig i caps de setmana a Castellar, Matadepera i altres pobles situats als peus del massís de Sant Llorenç. La burgesia tradicional ja ho havia fet molt abans a Les Arenes o a Sant Feliu del Racó. I la lenta aparició de la classe mitjana dels 60 va fer que també apareguessin urbanitzacions a altres pobles més allunyats de la muntanya oferint la segona residència.

Era temps de les colles de joves d’estiu. Sovint els pares també formaven colles. L’estiu era el període de descans, de lleure i de les relacions socials estiuenques. Els que no tenien la segona casa a la muntanya o a la platja la llogaven o anaven al poble d’origen o dels pares, com feien moltes famílies amb arrels a altres indrets d’Espanya.

Ens desplaçàvem amb tren, vaixell o cotxe. Poca gent agafava l’avió. El preu del vol era car per al poder adquisitiu mitjà de l’època. I érem menys encara els que agafàvem l’avió per anar de vacances a un altre continent.

Avui. Aquest any he fet dos viatges en avió: l’un, enmig d’un maleït caos, al Perú, per feines de representació; i l’altre, a Islàndia, per vacances i sense problemes. El caos del viatge al Perú ens va fer arribar dos dies més tard a destí al grup que viatjàvem. Motiu, la pèrdua de l’enllaç Madrid-Lima, per haver sortit Vueling d’El Prat amb més de dues hores de retard. Col·lapse aeri, ens van dir. I per culpa d’aquest incident, llarg d’explicar aquí, tornem del Perú un dia més tard. Inoperància i incompetència de les companyies. Discussions desagradables, menysteniment d’Iberia, a qui havíem comprat els bitllets, tensions…

I aquests retards no són res enmig del llistat quilomètric per vacances de suspensions de vols, overbooking, vagues aeroportuàries, de controladors i tripulació, etc. Mil incidències en l’operativa de vols poden amargar-te un estiu que prometia ser feliç ben lluny de casa.

Dades de l’aeroport de Barcelona-El Prat (no em ve de gust dir-li Josep Tarradellas) són ben demostratives del problema en què ens hem ficat. I ja veurem com evoluciona: l’any 1977 el van fer servir poc més de 5 milions de passatgers; el 1992, l’any dels JJOO., el doble, 10 milions. Però és que l’any passat hi van circular 50,2 milions de passatgers! I en els vuit primers mesos d’enguany ja ha prestat servei a 35,6 milions! I tot i que l’Agència Europea del Medi Ambient diu que el tràfic aeri no és el que llença més CO2 a l’atmosfera, també assenyala que les emissions de l’aviació internacional s’han doblat respecte al 1990.

Quan penso en l’estrès, l’angoixa, els dolors musculars o circulatoris d’un trajecte llarg en avió en classe turista com a companys de viatge als llocs més exòtics, culturals o monumentals; si un cop al destí estàs més pendent de la foto amb el mòbil o la tauleta per a la col·lecció interminable dels àlbums que mostraràs a familiars i amics o de penjar-les a Instagram o a Facebook, que no pas de gaudir de la llum, de l’aire i de la remor del medi o de les veus dels locals que t’envolten, em pregunto: ens ho fem mirar? Podrem resistir la pressió social i de consum que ens empeny a viatjar ben lluny de casa en avió i comportar-nos així? Ens sentim uns marginats si decidim passar les vacances a una casa rural o a un destí on puguem arribar en tren? I si torno a llogar una torreta a un poble tranquil?

De vegades em volta pel cap, però veig difícil baixar-ne en marxa.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top