ANNA GARCIA GARAY

‘Ola ke ase’

[Per Anna Garcia Garay, poetessa]

El primer cop que vaig haver de parlar en català fora de l’àmbit escolar, conscient del fet que hauria de ser un gest habitual a partir de llavors, va ser a l’agost del 1988. Vaig néixer en el si d’una família castellanoparlant als anys setanta i, per tant, vaig viure en primera persona la política de la Generalitat pel que fa a la immersió lingüística. Vaig estudiar català a l’escola des dels sis anys però no el parlava en cap dels cercles que formaven part de la meva rutina diària, al barri de la Creu de Barberà. L’agost del 1988 ens vam traslladar a viure a una petita població vallesana on la majoria dels seus habitants es comunicaven en català, i als meus setze anys vaig haver de posar en pràctica tot allò que havia après d’aquesta llengua. Les primeres reaccions no es van fer esperar: els meus nous companys d’institut no m’acabaven d’entendre, malgrat ser catalanoparlants i residents, com jo, a pobles del Vallès Occidental i Oriental. La raó? El meu català era massa correcte. Tants anys de català normatiu –de llibre– em passaven factura, així que vaig acabar adaptant la meva conversa introduint-hi errades per esdevenir més normal.

Actualment, experimentem un fet semblant. Si ens centrem en l’ús de les noves tecnologies i, en concret, en les aplicacions de missatgeria com WhatsApp o Telegram, podem comprovar que el català escrit que utilitzen els nostres fills i els seus amics per comunicar-se a través dels seus missatges és ben lluny del català normatiu. L’absència d’accents, majúscules, guions i apòstrofs, i la incorporació al lèxic d’anglicismes són dos dels trets característics dels missatges que s’intercanvien constantment els adolescents avui dia. Quan li demano al meu fill que m’expliqui per què escriu així –tot sabent del cert que escriu molt millor–, la seva justificació és la mateixa per la qual jo vaig començar a parlar un català més incorrecte expressament als setze anys: per comunicar-se en el mateix idioma que els seus amics i companys. Per ser normal.

S’escriu més que abans, però pitjor.

La llengua és un mitjà viu que es troba sempre en procés de canvi, fet que li permet adaptar-se als nous usos i costums. És tasca de tots, doncs, mantenir la llengua viva mitjançant la seva expressió oral i escrita però amb uns certs mínims. La pressió del castellà no ajuda, però el nombre de canals de televisió, pel·lícules, programes infantils, videojocs i llibres és superior en castellà que en català, i aquesta influència està portant aquest últim a perdre la seva essència. A banda de la inclusió de castellanismes i anglicismes, les noves generacions fan calcs sintàctics del castellà a l’hora de parlar i escriure en català; els pronoms febles van caient de les frases, i nosaltres mateixos hem esdevingut més permissius pel que fa a la tolerància envers les errades ortogràfiques presents a rètols, propaganda i anuncis.

Hi ha una generació –la dels nostres pares– que no escriu bé el català perquè no el van poder estudiar a l’escola, i n’hi ha una altra –la dels nostres fills– que tampoc l’escriu bé per altres motius. Som potser l’única generació que, de forma massiva, s’expressa correctament en el nostre idioma? Jo, i moltes altres persones que som fills d’emigrants arribats a Catalunya, som el producte excepcional d’una immersió lingüística que va irrompre amb força als anys vuitanta i que ara, potser per massa normalitzada, passa desapercebuda. La salut del català es degrada, i és cosa de tots –com deia la Norma– mirar de guarir-la.

Comentaris
To Top