[Per Jordi Serrano, historiador i rector de l’UPEC]
Soc ateu i el diumenge passat vaig anar a missa. Carles Casademont, el capellà de Can Rull, es jubilava amb 82 anys i feia la darrera missa. De totes maneres, coneixent-lo segur que en fa moltes més. Casademont és un dels homes més valents, més conseqüents dels que he conegut. I tot i que no va néixer a Sabadell, és un dels sabadellencs que més han construït civilment la ciutat. Però anem al començament. Casademont neix en una família nombrosa a Barcelona l’any 1937 sota els criminals bombardejos de l’aviació feixista italiana, que van assajar a la plaça Sant Felip Neri el bombardeig per saturació. Bombardejar un cop, on van matar desenes de nens –allí hi havia una escola bressol–, deixar passar un parell d’hores i a tornar a bombardejar per matar els metges, infermeres i bombers que anaven a recollir els morts i a socórrer els ferits.
L’any 1963 arriba al barri de Gràcia de Sabadell, després s’està 15 anys a la Concòrdia vivint en uns baixos del passatge Progrés i, finalment, 37 anys al bari de Can Rull a l’església Sant Antoni de Pàdua, al carrer Gustavo Adolfo Béquer. Un cartell de “No a la guerra” està present a l’església.
Ha exercit durant 57 anys de capellà. Però Casademont no és un capellà qualsevol, forma part d’aquell grup de cristians que van optar per ser el que en el seu moment s’anomenaven curas obreros: Josep Esquirol, Andreu Vilà, Josep M. Borri, Isidre Ferreter, Lluís Casanovas o Vicenç Creus. És a dir, capellans que es van negar a cobrar de l’estat franquista i que van treballar com ho feien els seus feligresos i vivint del sou. Sortint de la feina llavors es llançaven a les seves tasques religioses i de tota altra mena. Va estar relacionat amb la Joventut Obrera Cristiana del “veure, jutjar, actuar”, amb l’Acció Catòlica Obrera i després amb comunitats populars al voltant de la teologia de l’alliberament. Uns altres dels seus col·legues eren els capellans Joaquim Brustenga i José M. Canals que rebia l’àlies de mossèn Dinamita. Un món d’idees sòlides i gent de pedra picada! La tasca de Casademont va ser immensa a les parròquies on actuava, donant suport a associacions de veïns, juntament amb persones de militància atea i comunista o grups d’esplai i iniciatives de tota mena. Casademomt explica al comiat que per a massa gent el seu Déu és el dimoni dels diners. És una forma de pensar que certament adquireix el to revolucionari del Jesucrist que lluita pels pobres.
Casademont sempre ha estat compromès al límit de l’heroïcitat. Per posar algun exemple concret, l’11 de maig del 1966, en plena dictadura, un grup de capellans es manifesten davant la tenebrosa comissaria de policia de Via laietana contra la detenció i brutals tortures de l’estudiant comunista Joaquim Boix. Alguns d’ells, com el mateix Carles Casademont, són apallissats brutalment. Després, un gran grup de capellans va fer un manifest públic a la ciutat. O podríem parlar de la seva valerosa actuació al primer de maig del 1967. O esmentar la seva detenció el 10 de maig del 1974 a la manifestació d’estudiants contra la selectivitat, la qual segurament és la primera gran manifestació des del 1939.
Casademomt és un home humil, tant, que s’escuda en passatges de la Bíblia per no haver de parlar en primera persona, però en un moment del comiat ho fa i es pregunta en veu alta si ha valgut la pena. Creu que sí, però és prudent. Jo aniria molt més enllà que el mateix Carles, no es pot arribar a imaginar l’enormitat de la transformació de la ciutat i especialment de la seva gent, a partir de la seva actuació: és una transformació ingent. No sabrà mai la quantitat de vides que ha marcat en un sentit positiu. El Carles ha estat, amb la seva actuació i amb les institucions i equips que ha creat o ha ajudat a crear, una font d’inspiració per a moltíssima gent, especialment per a moltes generacions de joves. Ha encarnat la idea que existeix una altra forma d’estar a la terra, una altra manera de relacionar-se, una altra manera d’entendre el món. És aquesta manera de “viure cap enfora i plegats” o el que podríem anomenar la recerca de la felicitat pública el que el fa un personatge únic.
Però, a més, Casademont, des d’un cristianisme que dona sentit a la seva vida, ha estat un home sempre respectuós amb els altres. De fet, ha aplicat un dels principis del Concili Vaticà II, en què es tractava de lluitar per una societat millor al costat de persones que potser no compartien els seus principis, però sí la seva acció i els seus fins. I fer-ho des de l’amistat, podria posar exemples de la seva gran capacitat de mires i la seva absència de dogmatisme. Els cingles del Cadí i un quatre llaunes Renault en són testimonis.
Potser que la ciutat li doni la medalla d’or, poca gent ha treballat tant per fer que els sabadellencs siguem millors. Massa vegades la ciutat, i els mitjans de comunicació, mira el poder i no s’adona que el millor que té la ciutat és gent humil, incasable, tolerant i ferma que 24 hores al dia i els 365 dies de l’any treballen per un món millor i ho aconsegueixen. I Casademont ho ha fet, amb paraules seves, des d’“un camí a l’amor, l’amistat i la pau”. En nom de moltíssima gent que no té veu: Carles, gràcies, gràcies, gràcies.
