MARC ARGEMÍ

Qui restituirà tot el dany comès?

[Per Marc Argemí, periodista]

La primera vegada que ens vam veure, el professor Fine venia d’estar al Bulli amb uns amics abans que el Ferran Adrià no abaixés definitivament la persiana d’aquest restaurant. Ell, tot un reputat sociòleg expert en rumor i reputació, per a res del món volia deixar de comprovar de primera mà la fama del que era considerat aleshores el millor restaurant del món.

En un context on la destrucció de reputacions s’ha convertit en una de les activitats més socorregudes en els mitjans i a les xarxes socials, una reflexió molt recent de Fine sobre reputació i escàndol proporciona alguna clau per comprendre què està passant.

Resumidament, aquest professor explica com la nostra reputació pública es construeix per nivells. En el nivell més immediat, el cercle més proper -la família, amics, companys de feina, veïns- es forma una idea de nosaltres a partir de rumors i d’experiència propera: la nostra reputació -és a dir, la imatge que tenen de nosaltres- serà més o menys positiva, però en qualsevol cas sempre hi ha maneres de contrastar si és o no merescuda.

Hi ha un segon nivell de reputació, explica Fine: la fama, que és allò que es pensa de persones que no es tenen a l’abast: artistes, esportistes, polítics o celebritats de les xarxes. El que normalment motiva que algú sigui famós sol ser una activitat pública rellevant. La fama s’alimenta de fets reals, però també d’hipòtesis, de llocs comuns, i de vegades, de projeccions de les pròpies pors, esperances i odis: merescuda o no, la fama està oberta a discussió, i molts diaris constantment alimenten sospites o construeixen confiances amb personalitats.

Per últim hi ha la reputació que està institucionalment sancionada i es transmet per canals oficials com a coneixement consolidat: allò que anomenem història, allò que s’ensenya a escoles i universitats, que resta a la memòria col·lectiva amb un significat concret

La reputació -sigui rumor, fama o història- es compon de diversos ingredients. El primer, allò que un ha fet o ha dit. Però n’hi ha d’altres: de vegades calen herois o malvats per instruir a nens i grans sobre allò que socialment es considera bo i allò que es considera dolent, i hom pot ser famós només perquè personifica molt bé un d’aquests papers. I altres vegades, la reputació és només una lluita per l’estatus: qui es capaç de decidir la bona i la mala reputació de la resta és qui té més poder. Una bona reputació pot ajudar a guanyar eleccions. Una mala reputació erosiona la confiança, debilita la posició en l’esfera pública, i ens pot fer més vulnerables a les sospites que els altres vulguin llançar sobre nosaltres.

Tenim un debat polític que va prescindint de la realitat (amb paraules que no funcionen), i que es correspon amb un debat mediàtic que construeix reputacions i les destrueix també amb independència de la realitat de les coses. Estem al bell mig d’una lluita per l’estatus, amb mitjans disposats a passar per la piconadora de la infàmia a l’adversari polític, a tothom a qui se li acosti, fins i tot la mateixa realitat a cop de sospites sense fonament, de filtracions interessades, de presumpcions de culpabilitat i d’acusacions sense opció a rèplica. La llista de les reputacions concretes destrossades de forma injusta -no ajustada a realitat- en aquests darrers anys per part d’un periodisme i d’un activisme desaprensius i irresponsables és llarga. És una guerra mediàtica que deixa un paisatge d’enorme desconfiança, un fossar que separa sectors.

Qui restituirà tant dany comès? Caldrà, com en el Bulli de Ferran Adrià, desconstruir aquestes reputacions per tornar-les a construir. És a dir, quan aquestes fames passin a la història, caldrà dedicar un capítol a explicar com durant un temps -en el qual estem- els fets comprovables van ser decisivament desplaçats pel prejudici, l’odi i la sospita sistemàtica com a ingredients per construir i destruir reputacions. I caldrà tornar a posar cada ingredient al seu lloc.

Comentaris
To Top