[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Indignat, rabiós, astorat, emprenyat, dolgut, trist, preocupat, fastiguejat, enterbolit, alarmat, inquiet, cansat… Barreja de sentiments que em van aclaparar aquest dilluns en confirmar-se les condemnes del Tribunal Suprem contra els representants polítics i líders socials catalans. Lluitant pel mig dels sentiments, la raó intentava obrir-se camí. Li costava. Carregada la meva ment amb el background del Procés i del pre-Procés, havia de fer-li lloc a les informacions i opinions de persones expertes, tertulianes i polítiques que anaven dient la seva a les dues o tres emissores que podia sintonitzar durant els 600 km de viatge per autopista. I com a professional de la comunicació haig de dir que no puc evitar les protestes del meu ventre en sentir les tergiversacions, demagògies, manipulacions, en definitiva, dels uns i dels altres, dites per ells mateixos o pels mitjans amb ells alineats, en aquest lassat conflicte de l’encaix de Catalunya i Espanya.
Hi ha hagut cruïlles en les quals els dos caminants en competició han pres camins divergents. Altres vegades l’orgull o les estratègies no els han permès rectificar i buscar l’encontre. Recordem una cruïlla, no gaire llunyana, que enverina la pau relativa en què vivíem: la retallada-clatellada del 2010 contra l’Estatut del 2006, després de l’obsessiva campanya del PP per tot Espanya. A partir d’aquí entren en joc les estratègies: “l’Art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat”. I en el pla de la política, és la coordinació de totes les forces per aconseguir els objectius d’un Estat, d’un grup o d’un partit.
Crec que l’estratègia amb més èxit ha estat l’emprada en la creació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) el 2012, basada a fomentar la participació popular en la lluita cap a la independència, sota el convenciment que era més fàcil fer créixer un moviment horitzontal al marge de les sigles dels partits sobiranistes que ja tenien més o menys assolits els seus sostres electorals. No es tracta, doncs, d’un creixement natural, ans el contrari, es tracta d’un creixement planificat i dirigit per fer política fora de la política oficial. Com el cas d’Òmnium Cultural que, sense deixar els seus objectius de promoció de la llengua catalana, endega una estratègia d’aprofundir més en la defensa dels drets nacionals de Catalunya, aliant-se també amb l’ANC. La ferida del 2010 contra l’Estatut, la crisi econòmica i les retallades són benzina per agafar velocitat en l’autopista de l’independentisme.
L’altra estratègia, més barroera i ancorada en una percepció jeràrquica d’Espanya envers Catalunya, la comanda el Partit Popular, que comença una política mediàtica de ficar el dit a l’ull de Catalunya, corejada per una estratègia de Ciutadans basada en la invenció de problemes de convivència i de qualitat en l’ensenyament entre les persones de llengua vehicular castellana. PP i Ciutadans condueixen, així, l’estratègia de contaminar la resta de l’Estat amb la idea que Catalunya és un cau de separatistes insolidaris i apel·len a les emocions amb eslògans i cavernes mediàtiques. I passegen per tot Espanya el llistat de greuges amb el qual pensen obtenir bones rendes polítiques.
Al temps, a Catalunya trobem uns mitjans de finançament públic que omplen la graella amb programes entregats al Procés i que fomenten l’èpica de l’enfrontament amb Espanya. De manera que, en lloc d’intercanviar informació per conèixer-nos millor a un cantó i l’altre de l’Ebre, cada cop estem més desinformats.
I això és perquè estem en l’estratègia de les emocions. Com bé deia fa poc més d’un parell d’anys un conegut en una tertúlia privada independentista a la qual vaig assistir: “Amb discursos i actuacions molt elaborats no anem enlloc, hem de canviar i anar a les emocions”. I així ens llueix, que estem en una guerra d’emocions i d’estratègies que abandonen el context, el diàleg serè i intel·ligent. Unes estratègies que ens van abocar a un 1-O d’il·lusions, a una repressió acarnissada, a la cruïlla d’una DUI inútil, a un 155 indigne, a una judicialització de la política indesitjada, a un empresonament dolorós dels polítics, a un judici absolutament irregular, a unes sentències que mai havien d’haver sigut i a un futur desesperançador.
