EDITORIAL

La violència és el límit

La societat catalana i sabadellenca no ha arribat a aquest punt per casualitat. D’una banda, la covardia política i el tacticisme electoral dels últims governs de l’Estat els ha portat a judicialitzar un problema polític (l’etern problema de l’Espanya contemporània), fent-lo crònic i enquistant-lo. I, per altra banda, els partits independentistes, escapçats per l’estratègia judicial de l’Estat, han renunciat també a la política en majúscules en un procés que, si bé no el van començar, sí que el van alimentar i empènyer fins a l’aplicació del 155, deixant ara el país sense lideratge i en el desgovern. I és la manca de lideratge i de projecte la que fa que avui gran part de la població se senti decebuda i sola i alguns reaccionin amb una intensitat que sens dubte pot ser contraproduent de cara als seus propis anhels.

És intuïtivament injust que dos conciutadans com Carme Forcadell i Jordi Cuixart, pacifistes de convicció profunda, estiguin a la presó per un procés en què mai hi ha hagut violència ni víctimes de violència. Hem parlat amb el marit de la Carme; entenem el seu dolor i respectem la seva visió: “La Carme mai va considerar que fes res malament; com a presidenta tenia l’obligació d’acceptar el que li deien els grups parlamentaris majoritaris, no decidia res. És igual com surti de la presó, però que surti!”. Acompanyant els familiars en el seu dolor, no podem evitar pensar que el fet que els dona raó moral, el que fa que la condemna del Tribunal Suprem ens resulti tan severa, és precisament la impecable actitud pacifista i no-violenta que sempre van mostrar, i de la qual es va impregnar tot el procés.

Aquest és un moment greu, per a Catalunya i per a Espanya. Cal respectar el dret de qualsevol a expressar el seu dolor i a rebutjar públicament una sentència que, lluny de solucionar res, ho enreda tot encara més. Però la violència és el límit. La violència, vingui d’on vingui, només serveix per generar més violència, deslegitima les idees i dona base argumental a qui, des de l’altra banda del conflicte, sigui per tàctica electoral o potser pensant a imposar solucions draconianes, cerca excuses per presentar Catalunya com una societat trencada, a la deriva, presa pel caos i la violència.

A Sabadell hem viscut el Procés independentista amb un protagonisme i un sentiment especial. Sabadellencs són alguns dels més destacats líders del moviment. Algunes de les escenes més violentes que es van difondre de les càrregues policials l’1-O del 2017, ara fa dos anys, van ser a escoles de Sabadell. Hi ha 2 sabadellencs entre Els 9 de Lledoners, i en l’última macrooperació policial contra els CDR, que va deixar la ciutat amb el cor encongit, entre els 9 detinguts hi havia 4 sabadellencs, 2 dels quals van ser posats en llibertat amb càrrecs, i 2 segueixen a la presó, a Madrid, a mercè de l’Audiència Nacional. I aquest dilluns passat, sense anar més lluny, un sabadellenc va ser detingut i acusat de desobediència a l’Aeroport.

Totes les idees són possibles, la violència és l’únic límit. L’independentisme, si no vol perdre el relat, ha d’evitar que el descontrol i les ganes de brega d’alguns taquin el final d’un procés definit per ser impecablement pacífic. Entre tots, fem que el seny orienti qualsevol estratègia i que la democràcia i el diàleg siguin l’única via possible.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top