[Per Josep Mercadé, periodista]
Una cosa està clara. Estem immersos en un bucle del qual ningú sap com sortir-ne. Els lideratges polítics estan de baixa, els partits sobiranistes s’amaguen darrere del moviment popular per evitar ser criticats per manca d’acció. Els partits unionistes només veuen maldats i malden per reprimir tothom. Això ens porta a viure a dues velocitats. La que marquen els fets del dia a dia i la condicionada per trobar-nos en un maleït procés electoral que ho contamina tot.
De fet, mai unes eleccions havien estat tan inoportunes. Quan Pedro Sánchez va decidir convocar-les davant la impossibilitat de formar un govern estable, no es pensava que passaria el que està passant. Crec que ni en el pitjor dels escenaris possibles es creia que una part de l’independentisme llençaria pels aires tot el que aquest moviment ha construït els darrers anys i tiraria pel dret.
Amb aquest “ja n’hi ha prou” que aquests dies està cridant molta gent, plena de ràbia, després de la duríssima sentència de fa tot just una setmana, el moviment independentista ha entrat en una espiral de descontrol que està implicant molts àmbits de la vida quotidiana d’aquest país.
Aquests grups de persones, majoritàriament molt joves, que han demostrat no tenir por a enfrontar-se amb la policia, estan escrivint un nou capítol de la història del Procés. En molts casos, la frustració i el fet de sentir-se enganyats ha comportat una reacció de violència que no és compartida per bona part del moviment sobiranista. Malgrat tot, hi hem de conviure com un dels efectes col·laterals.
És clar que es fa difícil justificar la violència, però si intentem fer una anàlisi més reposada, podem entendre aquest tipus de reaccions encara que no les compartim. La pregunta que ens fem és com es canalitza tot això i cap a on ens està conduint. La manca de lideratge polític està sent substituïda pel moviment popular que organitza les mobilitzacions. Però la convocatòria electoral està entorpint tota possibilitat de revertir la situació. D’aquí venen les reaccions irades de les formacions polítiques d’una banda i de l’altra.
Mentrestant, però, estem perdent un temps preciós. Un temps en què els fets ens poden desbordar encara més, en què aquesta manca de por per part d’alguns pot acabar amb més víctimes. Un temps en què l’acarnissament de l’Estat encara pot fer molt més complicada la resolució del conflicte. Peti qui peti només pot acabar en diàleg encara que a hores d’ara sembli que sigui una opció molt allunyada de la realitat.
