[Per Iñaki Pardo Torregrosa, periodista]
El 10-N tornem a les urnes només sis mesos després de les anteriors eleccions generals. Si fa no fa tenim el mateix públic a la funció i el seu veredicte hauria de ser similar al de l’abril. El que ha canviat són el decorat i l’escenari. La vestimenta d’alguns actors també és diferent. A més, en tenim un de nou, la filial catalana d’Íñigo Errejón.
Cal fer memòria. Vam votar el 28-A quan no havia passat ni un any de la primera moció de censura que tirava endavant a l’Estat, després de la reunió del Govern central amb la Generalitat a Pedralbes que baixava la tensió i de la manifestació de la dreta espanyola a Madrid o del pacte a Andalusia de la dreta amb l’extrema dreta. Es confrontaven dues idees: el pacte andalús amb el de la moció –que ja hauria estat possible tant el 2015 com el 2016–. La dreta es trobava còmoda fent ús del nacionalisme espanyol i l’esquerra parlava de frenar la regressió. La moció va guanyar amb escreix. Però no va haver-hi pacte.
La dreta ha fet una curta travessia pel desert i intenta deixar de banda els vets al PSOE o la competició amb Vox. Ja no es parla de l’amenaça d’una extrema dreta forta i només calia veure els lemes electorals per comprendre que el leitmotiv del 10-N és Espanya. L’agenda catalana marca el calendari amb la sentència, els aldarulls de la setmana passada i la detenció dels membres dels CDR, alguns a la nostra ciutat, acusats de terrorisme. Tot un còctel perfecte per tornar a fer sevir l’eix nacional i la banalització del terrorisme per esgarrapar vots.
Així, fins i tot el PSOE, que es mostrava de nou més disposat a rebaixar la tensió del conflicte territorial, ha canviat la retòrica per parlar de 155, de la llei de seguretat nacional i de violència a Catalunya amb comoditat. Ni rastre de la plurinacionalitat, etc. L’hemeroteca torna a evidenciar la incoherència d’un Pedro Sánchez que ja parlava de l’independentisme a tot arreu fa setmanes. Ara, sense escrúpols, prova d’associar la violència a aquest moviment.
Ja no importa quina idea econòmica o social tenen els partits. Només si són o no prou contundents amb Catalunya. Sánchez ho fa amb la tranquil·litat de cobrir el flanc social en haver promès apujar les pensions amb l’IPC, l’SMI i derogar alguns punts de la reforma laboral del PP, promeses semblants a la d’endreçar el traster. L’objectiu és treure guany de la crisi de Ciudadanos.
La campanya és Catalunya. I això té unes conseqüències nefastes per al debat polític, tot generant més polarització. Sembla que ja es va pensar així a l’estiu quan l’excusa per no pactar la coalició amb Pablo Iglesias era Catalunya. No sé quines dades deuen tenir els socialistes ni per què es mouen en aquestes coordenades, però es percep esgotament i algú es podria endur una sorpresa poc agradable el 10-N. Potser al PSC no l’ajuden i ja deia Jean-Marie Le Pen que la gent prefereix l’original a la còpia… i el PSOE s’ha endinsat a un marc aliè.
