Aquest diumenge es ret homenatge a Josep Vinaròs, qui fou president durant 13 anys de l’entitat Sabadell, més Música. Vinaròs va morir la primavera passada als 81 anys, just tres mesos després d’haver deixat l’entitat i haver anunciat que volia dedicar-se a escriure un llibre de memòries. Parlem amb Gerard Pastor (1984), director de la Cobla Simfònica Catalana, que protagonitza el concert homenatge de demà al Teatre Principal.
Quin creu que és el llegat de Vinaròs? Va ser un home amb molta empenta. De fet, el concert de diumenge no només és un homenatge, sinó que també és la interpretació d’una cobla que va crear ell. De cobla amb sardanes n’hi ha moltes, en canvi ell va fer un repertori més concertístic, una categoria diferent, no només sardanista. Crec que va dignificar la cobla.
Vinaròs deia l’any passat que si la cobla podia anar més enllà, com ara incorporant un piano, que es fes. Trenca així la imatge de classicisme que es pressuposa a la cobla?
Clar, ell tenia molt en ment que volia molts més músics. Aquesta primavera, per exemple, vam actuar amb dos clarinets. Però tant per logística com per pressupost és complicat.
I així, doncs, com han seleccionat les peces de diumenge? Hi haurà una referència a la seva dona, amb la peça Julieta; una altra molt onírica, com era ell; referències medievals; una sardana meva, que em fa il·lusió; un clàssic d’Antoni Juncà; i una estrena, composta per Paulí Penya, que havia estat mestre meu. Un repertori per a que vingui el màxim de gent i que tothom es pugui enganxar per alguna part, encara que potser no li entusiasmin tots els estils.
Llavors, com es pot garantir el relleu generacional? Aquest és l’etern debat: Què fer? D’ençà que estic al món de la cobla, fa 16 anys, que ho discutim. I és cert que el públic habitual és gent gran. Per això, sempre reservem entre 20 i 30 invitacions per a estudiants de conservatori.
A banda dels preus, quines tecles cal tocar per atraure nou públic? Ara hi ha cobles que fan un concepte de ballada molt atractiva, amb globus, confeti, fent versions de bandes sonores de películes… També tenim el cas de la Cobla de Sant Jordi, que va portar escolars al Liceu. Ens cal totes les iniciatives possibles.
Són les formes mixtes el futur, trencant la vella dicotomia entre una saranda per ser ballada o ser escoltada? De vegades hi ha peces que sonen molt bé a un auditori, però que a plaça no es percep pel soroll. I d’altres que a una sala tancada no encaixen. No passa res. Per mi totes són benvingudes. L’equació és molt senzilla. No s’ha de decidir entre uns i altres.
