[Per Josep Mercadé, periodista]
Diuen que el canvi d’horari provoca un important trasbals en les persones. I que aquesta alteració del ritme del son i dels àpats afecta també el nostre humor. Però aquesta vegada les alteracions segur que no les atribuirem al canvi d’hora, sinó al que des de fa setmanes s’està produint a Sabadell i a la resta de Catalunya després de la sentència del Procés.
El que ha esclatat dins del moviment independentista provoca importants contradiccions que accentua el debat sobre violència sí o no. Sobre si la gent més jove té ganes de trencar amb tot davant la incomprensió dels més grans que, amb fidelitat gairebé cega, estan disposats a portar el pacifisme fins a les darreres conseqüències.
En aquests moments de gran tragí, a banda del condicionant que representa la convocatòria electoral del 10-N que ho contamina tot, cal mirar el que està passant amb una certa perspectiva. Com escriu el sociòleg Manuel Castells sobre les explosions socials a diferents punts del món, t’adones que el que passa aquí no és un fenomen aïllat. Es vincula per si mateix al que passa a altres indrets del planeta encara que aquí porti la bandera de l’independentisme.
Podem trobar aspectes positius en aquesta situació? Sense voler justificar de cap manera la violència que hem vist entre els manifestants i la policia, intentant centrar-ho en el protagonisme de les persones més joves, podem determinar que l’aspecte més interessant és la seva implicació.
Quantes vegades ens hem queixat que els joves defugen de responsabilitats i que passen de la política? Doncs ara ens trobem en un moment en què demostren un nivell d’implicació molt alt. Tant, que han decidit tirar pel dret davant de les pròpies expectatives de futur. I ho fan, també, davant de l’actitud de les forces d’ordre públic que s’han abraonat amb intensitat contra els manifestants que aquests dies mostren amb força la seva ràbia.
I podeu preguntar: això de la violència com es combina amb la implicació? Probablement, el plantejament que fan aquestes persones és molt diferent del d’aquelles que, amb les canes ben visibles al rostre, no defalleixen i formen rotllana a la plaça de Sant Roc per demanar l’alliberament dels presos polítics.
I tot plegat on ens porta? A hores d’ara no ho sabem. El que preocupa és que l’enfrontament deixi de ser entre policies i manifestants. Que es centri en la ciutadania d’un signe i d’un altre. Estem veient situacions que posen de manifest actituds que anirien en aquesta línia. I aquest és un risc que no ens podem permetre.
