[Per Joan Berlanga, exregidor d’Educació]
En alguns esports, com al bàsquet, quan l’entrenador veu que el partit s’està complicant hi ha la possibilitat de demanar temps mort.
La situació preocupant que ha desencadenat la resolució de la sentència clama aquest temps mort abans que ens fem més mal.
Aquesta aturada, sobretot, hauria de servir per trobar una sortida a la dinàmica en què hem acabat. Però abans d’entrar en com sortir d’aquesta situació, cal que ens preguntem com hi hem arribat. Perquè avançar sense saber què s’ha fet malament és garantia de repetició d’errors. I a aquestes alçades del partit ja no ens en podem permetre cap més.
La mare dels ous, al meu entendre, està en una gestió política irresponsable, que és producte, per una banda, del fervor nacionalista que ha emergit durant aquest procés i, per una altra, del càlcul del rèdit electoral que fan alguns protagonistes, a banda i banda.
A continuació, exposo set decisions clau –en què no ha prevalgut el sentit de la responsabilitat– que crec que expliquen la situació en què ens trobem.
La primera va ser la que va donar peu al conflicte: la no acceptació de la reforma de l’Estatut d’autonomia que va aprovar el Parlament de Catalunya per part del PP –que el va denunciar al Tribunal Constitucional– i del PSOE –que el va retallar–.
Una segona decisió, també compartida per PP i PSOE, va ser no reconèixer que una part de la ciutadania de Catalunya té una reivindicació legítima i tancar la porta al diàleg.
Una tercera, de caràcter estratègic i, en aquest cas, del món independentista, va ser fer un bloc per la independència, en lloc de fer un bloc pel dret a decidir. Perquè la Catalunya de Llach i Txarango no dona per a tant sense la de Serrat i Estopa.
Una altra decisió, especialment poc responsable, dels líders independentistes ha estat crear unes falses expectatives a les persones que s’han il·lusionat amb la independència, fent veure que existia una majoria independentista (quan el màxim suport electoral ha estat del 47%) i que s’hi podia arribar per la via ràpida.
La cinquena va ser la que ho va accelerar tot: l’aposta per la unilateralitat, que va culminar amb una improvisada i fugaç proclama de la República, a partir del resultat de la mobilització de l’1 d’octubre –en què mig país no es va sentir interpel·lat– sabent que no hi havia aigua a la piscina.
La unilateralitat va donar peu al més gran error que va cometre el PP, amb el suport del PSOE: utilitzar amb contundència la repressió policial i judicial per aturar una qüestió de caràcter polític que no havien volgut afrontar.
Finalment, hi ha una darrera irresponsabilitat compartida pels sectors més nacionalistes a banda i banda, que ha estat la invocació als sentiments i a la confrontació, apropiant-se uns conceptes
com llibertat, poble o democràcia i excloent-ne els que no combreguen amb les seves idees.
Davant d’aquesta cadena d’errors i irresponsabilitats, no ens podem permetre quedar-nos en els retrets, perquè el que cal és trobar solucions. Però també seria un error que les presses i la immediatesa, tan característiques dels nostres temps, ens fessin oblidar que tot té unes causes i que qualsevol proposta que ignori o alimenti el que ens ha portat on som no serà una solució.
Per acabar, ara més que mai, en l’actual context de gesticulació preelectoral, de tensió i de repressió desmesurada, el país necessita un temps mort per recapacitar i restaurar un clima que permeti l’única via de solució possible: el diàleg. Fem-ho possible. La llibertat de les persones que estan a la presó i la qualitat de la nostra democràcia i convivència s’ho mereixen.
