[Per Mònica Torrecilla, professora de màrqueting]
Actualment l’esperança de vida mitjana de les empreses és de 15 anys i ha disminuït acceleradament des de l’any 1970, quan era de 67 anys. Mentrestant, l’esperança de vida de les persones no deixa d’augmentar i ja està en 85 anys.
La vida de les empreses es redueix per culpa d’un entorn que canvia constantment forçant processos d’adaptació al canvi. Hi ha persones que veuen venir el canvi i s’hi anticipen, n’hi ha que reaccionen quan el descobreixen, i n’hi ha moltes altres a qui el canvi els molesta i en són reticents. Sovint es produeix un desajust entre aquests grups que genera un patiment intern i un dolor a les persones que pot arribar a matar, per extensió, l’empresa.
Una bona mostra d’adaptació és Netflix. El Dr. Gonzalo Indacochea explica el cas d’èxit, en què cal tenir sempre 3 models de negoci convivint al mateix temps: H1, per explotar el negoci a curt termini (negoci actual); H2, per generar un nou negoci a mitjà termini (negoci futur); i H3, per començar a planificar el llarg termini (negoci disruptiu). Netflix va començar llogant pel·lícules a domicili (el seu H1), va sobreviure i explotar perquè s’havia preparat per ser la primera companyia que oferís pel·lícules en streaming (aquí tenim el seu H2), i ha revolucionat el model passant de la distribució a la creació de continguts propis (el model H3, ja executat). Ara ja tenen un nou H3: la realitat virtual, en què el protagonista de les pel·lícules serà el mateix espectador.
L’èxit del model Uber ens recorda, per altra banda, la importància d’escoltar les necessitats reals dels clients facilitant la seva vida per fer-la més còmoda. Vicente de los Ríos, expert en tecnologia digital, explica la teoria del customer centric, en què el client és el centre: tapar-se els ulls davant de les peticions dels clients és deixar morir l’empresa. Cal estimular-nos per no tenir por de les noves tecnologies i per abraçar les immenses possibilitats que ens donen a tots els nivells.
El Dr. Ichak K. Adizes explica com les persones més fortes físicament eren dominadores en el passat, però la revolució industrial va anar imposant la força de la ment, el pensament i la informació. Aquesta era està arribant al seu final i deixarà lloc a la següent revolució, que té com a protagonista l’amor, el cor, el respecte i l’estima. I com que, segons diuen els tòpics, les persones que millor dominen l’art d’estimar són les dones, el futur és femení. Per funcionar bé cal tractar amb el màxim amor possible les persones, i Adizes proposa una fórmula que aplica al propi cos, a l’empresa, a la parella i a totes les relacions humanes: èxit=integració externa/desintegració interna.
Els canvis de l’entorn generen conflictes interns, això és el que anomena la integració externa. Defineix el conflicte com una energia que, ben utilitzada, serà constructiva en tots els àmbits. Per gestionar aquest conflicte es necessiten persones humils, que es respectin i es tinguin confiança i que encara que siguin molt diferents entre elles vulguin trobar interessos comuns que les portaran a resoldre els conflictes. La bona cohesió entre les persones farà que el denominador de l’equació sigui més petit i que per tant condueixi a un èxit més gran. Però com més gran sigui la desintegració interna, menys èxit tindrà.
El Premi Nobel d’Economia de l’any 2000, James Heckman, va demostrar que era més rendible per a una societat invertir en educació que invertir a la borsa. Això no es fa perquè trencaria l’actual model vertical de presa de decisions de les organitzacions, que només premia l’experiència i l’autoritat. Anem cap a equips multidisciplinaris amb objectius compartits sense jerarquies disfuncionals i on les persones més diverses hi són benvingudes.
