[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Crec que, en general, es té una visió força distorsionada del que som els economistes. En l’època daurada dels yuppies, pel·lícules com American Psycho, La foguera de les vanitats o Wall Street ens van dibuixar a l’imaginari col·lectiu com a personatges freds, materialistes i egoistes. Ben al contrari, molts economistes tenim un fort component humanista i ens preocupen aspectes socials com l’equitat, la sostenibilitat i el progrés.
Bona prova d’això fou la Jornada Anual dels Economistes que es va celebrar divendres passat a Barcelona. El nostre degà, el Doctor Anton Gasol, va obrir la sessió amb un discurs brillant en el qual va proposar un nou contracte social que no deixi ningú enrere, posant com a referent els pressupostos del benestar impulsats a Nova Zelanda. També va exposar els dos principals reptes que afronten, avui dia, les nostres economies: compaginar el creixement amb la sostenibilitat mediambiental i evitar que la digitalització i la robotització comportin una desigualtat social més gran.
Menció a part mereix el posicionament del Col·legi d’Economistes de Catalunya sobre la situació de repressió que viu el nostre país. Arran de la sentència, el col·legi va emetre una nota pública en la qual lamentava la judicialització de la política i demanava una solució negociada del conflicte sota l’acompanyament de la Unió Europea. Així ho va recordar divendres el mateix degà, que va finalitzar la seva intervenció recitant emotivament el poema La ciutat llunyana, de Màrius Torres.
És per tot plegat que puc dir que em sento orgullós de ser un economista. I també em vaig sentir orgullós, com a sabadellenc, d’aquest diari quan vaig veure entrar en Luque, el cap de redacció, per la porta giratòria de l’hotel on se celebrava la jornada. Venia a cobrir la sessió de treball dels companys Joan Reixach i Josep Rof.
Com a reflexió final, deixeu-me dir que vivim moments complexos i, en certa manera, plens de tenebres. Ara més que mai, els professionals no podem restar-ne aïllats ni refugiar-nos en el nostre dia a dia. Els economistes hem de fer sentir la nostra veu. Tenim el deure d’aportar llum, raó i esperança, com diu el vers de Torres, “ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir”.
