Venen dies moguts per a Pep Ambròs (Sabadell, 1987), actor forjat al Teatre Sant Vicenç. Divendres passat es va estrenar Hache, sèrie ambientada a la Barcelona dels anys 60, estrenada simultàniament a prop de 190 països del món a la plataforma Netflix.
Passat el cap de setmana d’estrena, quin feedback ha rebut? Com que Netflix no és una cadena de TV generalista, ni els mateixos actors sabem encara les audiències. Quan passin els primers 15 o 20 dies, ja ho sabrem millor.
I el seu entorn d’amics i gent del gremi què li han dit? Doncs que la sèrie té molt bona factura. De tota manera, crec que és una sèrie que demana temps. En el primer capítol s’obren moltes portes i queda tot a l’aire. No és una sèrie a la qual t’enganxis des del primer minut.
Com viu el fet que la sèrie sigui emesa a 190 països de tot el món? No dic que no senti res, però no és més que una xifra. A més, només han passat 3 dies… Quan t’adones de la magnitud del tema és quan comences a rebre ofertes de feina de països insospitats o tens un boom de seguidors a xarxes socials.
Potser està a punt d’esdevenir l’actor sabadellenc que s’ha pogut veure a més països del món, però. Hahaha! Bé, he intentat rodar sense pensar que era per a Netflix. Si no, és massa. En tot cas, estic content, perquè t’adones que estàs dins una multinacional que també està produint Stranger Things i The Crown. I ostres, això t’ajuda a l’hora de trobar noves feines.
Destaca el gran elenc d’actors i actrius catalans! Certament! Quan es tracta d’una coproducció com aquesta, hi ha d’haver actors i actrius o personal tècnic que siguin autòctons. I està molt bé, perquè genera molta feina al sector. És un luxe! Però no ens hem de conformar. Perquè Hache no és una producció catalana, sinó una producció que ha vingut aquí. O sigui, que necessitem apostes fortes i invertir diners des de les polítiques culturals.
Precisament, la sèrie ha estat gravada al Parc Audiovisual de Terrassa. Sí, i està molt bé tenir platós molt bons, però també has de tenir producció pròpia. Ara hi ha molta reforma de teatres i auditoris, però només amb bons equipament artístics no fem res. No es pot limitar a immobiliari. Cal molta producció. Fixa’t, fa 10 anys que faig teatre i només he vingut de gira una vegada a Sabadell!
Ambròs, en un fotograma de la sèrie / CEDIDA
Precisament, ara està de gira amb Una gossa en un descampat. Curiosament, un tema tabú com la mort perinatal ha aconseguit molts i molts espectadors. És que Clàudia Cedó s’ha obert en canal per explicar com és perdre un fill. D’ençà que vam estrenar, no he conegut una sola família en què algun dels membres no hagi viscut un avortament o una mort perinatal. El que passa és que a les xarxes socials només pengem fotos en què fem veure moments de felicitat. Però percebo que en els darrers anys hi ha tanta oferta de canals i plataformes que la gent busca històries que li parlin de prop.
Quines són les grans diferències entre actuar al teatre català, la televisió pública estatal i una plataforma internacional? Interpretar és interpretar. I punt. Ara bé, cada format és diferent. Hi ha produccions que van a tota hòstia i d’altres –amb més diners– que es poden gravar més a poc a poc. Però a mi m’influeixen poc. Més igual actuar davant la càmera o davant de 900 persones.
Hache té un regust gallec: per la droga, actors de Fariña com Javier Rey, i fins i tot noms associats a les narracions de Manel Rivas, com Malpica… Un dia li van demanar a Javier Rey (actor protagonista) i ell va respondre que li semblava injust que es considerés que la droga sigui la protagonista d’Hache. Realment, és una excusa per explicar una Barcelona en ple franquisme, industrialització i expansió desenvolupista… Però a sota d’aquest maquillatge urbanístic hi havia gent que patia. Com ara l’Helena, l’Hache. La sèrie té una part lluminosa, però en el fons és fosca. Tracta de la supervivència d’una dona, que entra a una organització criminal.
Per què ens resulta tan atractiu sempre aquest escenari del passat? És evident que l’univers del city hall, del cabaret, el whisky i el jazz sempre ens ho han explicat de forma molt atractiva des del cinema. Les classes socials, els diàlegs… Però no és una nostàlgia real, és una nostàlgia d’una idea.
I Hache què mostra? A banda del glamur, també explica la part fosca: l’extorsió, les drogues, la prostitució… No es queda en la superfície.
