[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Estem en plena campanya electoral i segur que per això el soroll polític i mediàtic –especialment a Catalunya i sobre Catalunya– va in crescendo a mesura que ens apropem al diumenge, dia en què a les urnes s’haurà de resoldre –o no– l’enigma de qui i com haurà de governar Espanya els propers quatre anys. Aquest intens soroll polític i mediàtic fa que sovint fixem l’atenció en el fum dels esdeveniments que se succeeixen a velocitat de vertigen més que no pas en els focs que l’ocasionen. Dit d’una altra manera, som esclaus de l’espectacle –del lamentable espectacle– en què s’ha convertit la política; mentre que, de mica en mica, es degraden les conquestes socials que tants anys de lluita ha costat assolir. Per si no n’hi havia prou, un desfermat devessall d’opinions i de declaracions fora de to només busquen alimentar les emocions atesa la manca més absoluta d’arguments suficientment sòlids dels uns i dels altres. D’aquesta manera, enmig de la lluita per la conquesta del vot emocional, ningú no s’atreveix a parlar clar i a dir les coses pel seu nom, no fos cas que qui ho faci rebi improperis i desqualificacions a tort i a dret, tal com hem vist a bastament quan algú s’ha apartat un sol mil·límetre d’allò que els més enfurismats consideren que és dogma de fe.
En aquest context polièdric i confús, és molt difícil sostreure’s d’allò que no és fonamental per prendre temps per analitzar reflexions –certament poques!– que encara ens és donat escoltar, com les que Carme Forcadell, l’expresidenta del Parlament de Catalunya que volem lliure, va formular des de la presó de Mas d’Enric i que van ser recollides per Catalunya Ràdio, just quatre dies després que es conegués la resolució del Tribunal Suprem pel judici de l’1-O. Reflexions que com a mínim ajuden a entendre part de les causes que ens han portat fins on ara som i que per això mateix val la pena recordar. Deia Forcadell que “no vaig plorar quan vaig rebre la sentència […], vaig plorar quan vaig veure les escenes de violència a les nostres ciutats” que –continuava– s’havien “de condemnar sense pal·liatius i ràpidament” per afegir que “la gent té el dret a sortir de casa sense que li cremin el cotxe” i que a la nostra societat no hi havia cap raó ni espai per a la violència, es pensi com es pensi. Tanmateix, reconeixia que durant els dies tensos viscuts al Parlament de Catalunya els mesos de setembre i octubre del 2017, “no vam tenir empatia amb la gent que no és independentista” i que, no obstant això, defensen “les llibertats i els drets”. Forcadell acabava les seves paraules apuntant que “els presos i les preses no podem ser el centre. No hem de ser excusa i tampoc moneda de canvi. Cal mirar pel bé del país, de tot el país i de tota la gent que viu aquí. Això serà bo per a nosaltres. Les emocions no ajuden a raonar bé”. Aquestes reflexions foren reblades per ella mateixa dimecres passat durant l’autoanomenada assemblea de càrrecs electes. Ho va fer a partir de tres idees bàsiques: no separar-se mai del camí de la no-violència, comprendre les raons que assisteixen els que es troben allunyats de l’independentisme, i persistència en la defensa de la democràcia i contra la injustícia.
Comptat i debatut: les reflexions de l’expresidenta del Parlament –més enllà del que cadascú pugui legítimament opinar d’ella i de la seva trajectòria– són curulles de sentit comú polític. Reflexions que recullen una autocrítica valenta de qui va tenir responsabilitats en la construcció del relat del procés independentista a més d’un protagonisme determinant en els fets esdevinguts els mesos de setembre i octubre de fa dos anys. Reflexions serenes en un moment en què el govern de Catalunya amb el seu president al capdavant estimula la còlera d’una part de la societat envers les institucions espanyoles i els seus representants, alhora que predica la cultura de la pau. Reflexions que, en cas de ser escoltades com caldria i per qui caldria, contribuirien a sanar ferides i a recompondre part del que darrerament s’ha trencat a la societat catalana. Reflexions, en definitiva, que no haurien de caure en sac foradat perquè marquen un camí que convindria seguir i perquè s’oposen frontalment a les paraules –com a mínim desafortunades– que la successora de Forcadell a la presidència de l’ANC, Elisenda Paluzié, va fer a TV3, en assenyalar que els aldarulls i els disturbis entre manifestants i policia viscuts a Barcelona contribuïen a una major repercussió internacional del Procés.
