[Per Carles Fité, periodista]
Aquesta temporada tenia moltes ganes d’anar al nou Estadi Johan Cruyff. Des de fa alguns anys, el Sabadell s’enfronta amb el filial del Barça. Lluny queden aquells partits contra el primer equip blaugrana a Primera. Ara ja fa més de 30 anys que no ens hi enfrontem. I ho fem amb el filial en un ambient curiós perquè hi ha una rivalitat molt forta. L’origen podria ser aquell dia que Cruyff
va decidir baixar Guardiola al B quan ja era jugador clarament del primer equip per jugar contra el Sabadell i marcar i guanyar-nos. O quan també va passar amb Pedro quan encara era Pedrito. Per als més veterans, la rivalitat ve de més lluny, quan s’enfrontaven a Primera i fins i quan tot lluitaven per les primeres places a finals dels 60.
Ara, que el Sabadell faci tants anys que no trepitja la Primera Divisió fa que es produeixi un fet ben estrany. I és que molt joves aficionats siguin del Barça i del Sabadell a la vegada. Però només del primer equip del Barça. I tinguin una rivalitat molt forta amb el seu filial. En la visita al flamant i preciós estadi Johan Cruyff, es va poder tornar a veure un gran nombre d’aficionats arlequinats desplaçats, fent-se sentir en tot moment, i animant el seu equip sense parar. Fins i tot en acabar el partit amb la derrota van ovacionar els jugadors del Sabadell que van merèixer com a mínim l’empat. El Barça al final va acabar amb pilotades llargues, perdent temps, fingint rampes i amb cinc defenses. Res a veure amb els valors i amb la idea de joc que té el primer equip. I això que la plantilla del filial blaugrana té un cost deu vegades més elevat que la del Sabadell. Però van ser els arlequinats els que van ser més fidels a aquell estil de toc, de possessió amb sentit, de pressionar amb caràcter.
Però és en la derrota quan els equips es fan forts. El Sabadell va donar la cara i l’afició els va aplaudir l’esforç. Perquè sabien que la idea arlequinada de futbol va passar per sobre de la del Barça. I quan es confia en una idea, tot i una ensopegada, la setmana següent segueixes creient en ella i et tornes a recuperar. El Sabadell va jugar contra el Badalona i va aconseguir la victòria una setmana després a la Nova Creu Alta. Tres punts que situen el Sabadell segon a un punt del lideratge. Però l’important no és ara, que encara estem al mes de novembre, sinó al maig. I com que queda molt i el camí serà dur, s’ha de saber quina direcció prendre. Perquè el camí marca una direcció. I una direcció és molt més important que un resultat.
I mentre tenim el Centre d’Esports lluitant per un somni i amb la il·lusió de tota una afició; Sabadell també ha estat notícia aquesta setmana en l’àmbit futbolístic gràcies a dos germans que formen part d’una família molt vinculada al club arlequinat. Em refereixo a l’Òscar i al Roger Garcia Junyent. Acaben de fitxar per entrenar al Celta a la Primera Divisió per tal d’intentar treure del pou el conjunt gallec. Un repte important sobretot per a un Òscar que no ha tingut sort en els seus últims projectes. Ha tingut moltes ofertes aquests últims mesos, però finalment ha triat una que encaixa perfectament amb el seu estil. No serà fàcil i menys debutant ni més ni menys que al Camp Nou aquesta setmana. Però una cosa té clara, i és el futbol que vol fer i amb el qual creu. Aquell que li va ensenyar el que dona nom a l’estadi on el Sabadell va ser fidel també al seu estil, a Johan Cruyff. Amb les seves idees, el seu camí. La seva direcció.
