Oci i cultura

L’Spotify de la Colla de Sabadell

L'homenatge es va fer al Teatre Principal / TWITTER

[Per Albert Ferrer Flamarich]

En un dels dies més plens al Principal, Joventuts Musicals va presentar un encertat homenatge a la Colla de Sabadell dins els actes comissariats per l’escriptor, periodista i historiador Joan Safont. De fet, la celebració de l’Any de la Colla està sent prolífica i diversa, amb simpòsiums, música i teatre, que demostra l’interès que encara suscita aquest grup d’iconoclastes i lletraferits del Sabadell dels anys 20 del segle passat.

En aquesta ocasió, l’aposta era musical, un particular Spotify inspirat en les seves vivències. El guió era concís, enginyós, molt documentat i ben seleccionat pel sabadellenc Jordi Cos, violista, president de la Simfònica del Vallès i potent gestor cultural. Hi combinava poemes d’Armand Obiols amb extractes d’articles de Francesc Trabal procedents del Diari de Sabadell del 1927, destacant-ne l’agudesa crítica, perceptiva i estètica sense perdre el context cultural.

En una hora justa i amb fluïdesa, els recitats d’Enric López s’alternaven amb peces per a piano i per a flauta i piano de l’època. Isabel Moreno va modelar el fraseig amb delicadesa, amorosiment i una ampla respiració (Debussy, Ravel), lluint-se en l’exigent i virtuosística Sonata núm. 1 per a flauta i piano de Poulenc (notes en staccatti i frullato, salts d’intervals, accents rítmics, varietat de colors…).

Carles Marigó va acompanyar-la amb mestratge i va demostrar molta sensibilitat en un Mompou i Satie personals, amb un ventall expressiu ple de relleus i un domini tècnic subtil de toc riquíssim (atac de dits) i elegant en el creuament de mans.

No hi van faltar reflexions profundes, gests surrealistes (joc de les erres) i dades històriques com el recital d’aquell any a la ciutat a càrrec del pianista Ricard Viñes. No obstant això, s’hi van enyorar compositores noucentistes com Farga, Selva, Orfila o Madriguera. Trabal en va deixar algun testimoni?

Sí, hi havia una Pastoral de Germaine Tailleferre enmig del reflex de la idiosincràsia intel·lectual de Sabadell. No anava gens errat Sergi Pàmies al seu article a La Vanguardia. Ahir com avui, la seva dimensió és més gran que la reconeguda al territori.

Clam social

Però, sobretot, l’espectacle va saber acabar en un clam social i cultural, esperançat i preocupat, sobre la personalitat de Catalunya davant l’ominosa realitat política d’aleshores, aplicable actualment, diumenge encara més.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top