[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Sergi Pàmies va escriure un colossal article a La Vanguardia el passat dia 8 de novembre, sobre els sabadellencs, sobre la ciutat, sobre la Colla de Sabadell i sobre el caràcter sabadellenc. Potser de petit havia estat en trobades amb amics dels seus pares com els sabadellencs Josep Xinxó, Margarita Muro, Ramon Gelis, Júlia Xantrero i tota la colla de la JSU. Pàmies acabava dient que “algun dia tots els catalans seran de Sabadell”. Crec que Pàmies, com sempre, s’equivoca.
Potser pel fet de ser de molts llocs del món –va néixer a París– i, per ser més precisos, de no ser de Sabadell, no s’atreveix a dir el que pensa i fa una llarga giragonsa per explicar-nos el que no gosa escriure directament sobre la situació política dels catalans. És massa intel·ligent. Aviso pels més perepunyetes que he alterat algunes frases de les que segueixen per tal que agafin el sentit del que vull argumentar. De fet, Pàmies no ha escrit coses tan diferents de les que ens deia Jaume Vicenç Vives l’any 1959 “Sabadell neix, es desenvolupa i té una consciència pròpia, tan bon punt té el ressò ecumènic, un ressò universal. A través de Sabadell es poden explicar i aclarir moltes coses i processos més complicats amb els quals ens enfrontem els historiadors i els sociòlegs”. És a dir, a través de Sabadell, podem explicar no només el que passa a Catalunya, com diu Pàmies, sinó el món!
Josep Pla ens comença a definir el problema: “Sabadell no pot ser una ciutat que es complagui en afectacions, en pseudorealitats, en pompositats retòriques poc o molt enguixades. És, contràriament, una ciutat que tendeix a l’autenticitat, a la simplicitat, directa, viva, real (…). La manera de ser de Sabadell, clau de la seva història i de la seva força econòmica, la seva base social i industrial, tan individualista i atomitzada, podria donar a entendre que per la seva vitalitat mateixa, primigènia i inesgotable, tendeix una mica al caos”. Quedeu-vos amb la idea de caos.
Andreu Castells ens diu quines conseqüències pot tenir el franquisme en els intangibles “però si bé els trets més dictatorials del passat règim poden haver desaparegut, ni els mites ni l’experiència ni els combats de l’oposició no li han servit per evitar alguns dels defectes tan criticats al franquisme: personalisme, falta de participació, desinterès per la cultura i l’ensenyament, mala gestió, ofegament i por a la crítica.”
Per aquesta raó a Catalunya sembla que no hi ha vida intel·lectual. A una persona forana li pot semblar una exageració. No ho és. Catalunya és un territori industrial i la gent té el costum d’anar d’un lloc a l’altre sense aturar-se per res. Tothom va per feina o mirant el mòbil. Si per atzar algú s’atura al mig del carrer i mira el cel, suscita una commoció ciutadana tal, que ràpidament corre la brama que s’ha descobert un intel·lectual. Tant li fa que no hagi escrit res en sa vida o que mai no hagi manifestat en públic el més insignificant vestigi de pensament coherent. Ha passat a la categoria d’intel·lectual. Això no vol pas dir que aquest fet li doni un relleu especial en la vida ciutadana, tindrà la més baixa condició laboral. I a partir d’aquest moment la gent s’interroga: Li falta un bull? És autènticament català?
Per totes aquestes raons, a la Generalitat de Catalunya on trobarem més intel·lectuals és al Departament d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Al de Cultura, per descomptat, ni un. Oliver explica que els catalans “ens sentírem no pas millors, però sí diferents”. I que som éssers “asocials i recalcitrants, però a poc a poc i, cal reconèixer-ho, no sempre amb una clara consciència del que som provem de remoure tanta monotonia”. I tant que hem remogut la monotonia. En alguns moments dels darrers deu anys potser fins i tot preferiria tenir-ne molta més. Els catalans ja són tan ximples com els sabadellencs.
És el que Pàmies, amb molta prudència, ens volia dir. En fi, resumint, com deia Joan Oliver, els catalans “al capdavall som bàrbars”. I a mi m’agrada.
