Ciutat

Els Barberà: de Sabadell fins a Camagüey

La família, a S'Agaró / JAUME BARBERÀ
[Per Jaume Barberà]

Dues famílies catalanes, ambdues de Sabadell i amb el mateix cognom, Barberà, van emigrar la mateixa època a Amèrica i varen viure a la mateixa ciutat, Camagüey, a l’illa de Cuba. No consta, però, que estiguessin emparentats, ni que tinguessin cap mena de relació. Estrany, oi? Si més no, curiós.

Recentment, ha aparegut el llibre Les nenes de l’Adelita, de l’escriptora i historiadora barcelonina Eva Comas Arnal, en el qual glossa la vida d’Adela Barberà Jiménez que va exercir de mestra a Gavà. Va ser una professora que va esquivar les directrius franquistes. A la seva escola, els alumnes no estaven obligats a cantar el Cara al sol. Impartia les classes en ple franquisme però en les seves aules no es segregava per sexes i, tot i que expliquen que era molt exigent, no s’emprava cap mena de càstig que impliqués agressions físiques. A Gavà encara és una persona molt recordada.

L’Adelita, així se la coneixia, va néixer a Sabadell, al carrer de Bufí, l’any 1911, en el si d’una família humil. La seva mare no sabia ni llegir ni escriure i res feia pensar que ella s’acabaria dedicant a la docència. La seva vida va fer un canvi de rumb quan amb els seus éssers estimats es va mudar fins a la ciutat cubana de Camagüey, sobre la qual anys després explicava històries a les seves classes. “Allà va conèixer una professora que la va marcar”, explica Eva Comas.

L’amor la va fer tornar a Catalunya. Va conèixer Manolo Buisán, un senyor de Gavà, i van iniciar una relació per carta. En una de les missives, ell li va demanar matrimoni. I així, l’any 1933, l’Adelita va arribar a Gavà, on va decidir obrir una escola dins de la fàbrica Can Serra i Balet. Aquesta trilogia Sabadell, Barberà i Camagüey, paral·lelament, també es repetia en una altra família.

Adelita amb els seus alumnes / CEDIDA

El meu avi va anar a Cuba, i no pas per gust, ni per esbarjo. Es va haver d’embarcar, juntament amb el seu soci, Alfons Grau, fugint dels creditors. L’any 1920, el negoci de construcció que compartien a Sabadell feia fallida i no podien fer front als pagaments als seus proveïdors. Aleshores, es van ajuntar dues tragèdies, la greu crisi que va ocasionar la baixada de feina després d’acabar la Primera Guerra Mundial i la fallida del Banc de Barcelona. Aquests dos successos van representar la ruïna per als dos socis. Sense feina, sense diners i amb uns deutes majúsculs, van haver de fugir.

Amb el primer vaixell que sortia del port de Barcelona, van arribar a Veneçuela, on es van establir. L’aventura els va sortir bé, ja que com que eren bons paletes, van fer diners i van poder liquidar els deutes d’aquí. Al cap d’un temps, el meu avi, Joan Barberà i Vila, va deixar Veneçuela per anar-se’n a Cuba creient que li aniria millor. I així va ser, les coses li van anar tan bé que, una vegada ben instal·lat a Camagüey, al centre de l’illa caribenya, va venir a buscar la família i l’any 1924 tota la família es traslladà a Cuba. Es repetia aquella trilogia, Sabadell, Barberà, Camagüey.

Només s’hi van estar cinc anys. A l’àvia Emília no li agradaven ni el clima, ni l’ambient, ni el tipus de vida, i mai s’hi va adaptar. Van tornar a Sabadell. S’havien estalviat una bona part de la dictadura de Primo de Rivera. L’avi s’hi va haver de quedar més temps per tal de traspassar el negoci, vendre la casa i liquidar la resta. És més, durant tres o quatre anys va haver d’alternar el negoci d’allà i l’empresa d’aquí travessant l’Atlàntic diverses vegades. Havia explicat que els darrers temps havia contractat, com a manobres i peons, ciutadans nord-americans fugits de Florida totalment arruïnats a causa del crac de la borsa de l’any 1929 i la forta crisi que el va seguir.

“El meu avi va anar a Cuba, i no pas per gust, ni per esbarjo”.

A Alfons Grau, l’antic soci, les coses a Veneçuela li van anar més que bé. L’avi Joan deia que havia fet molts duros. L’Alfons va venir a visitar-lo en diferents ocasions, una d’elles, l’any 1955. Acompanyat de la seva esposa i lluint un vistós i potent automòbil
–per l’escut sembla un Chrysler– van viatjar per tot el país. A la foto, feta a S’Agaró, on van passar uns dies, hi ha els matrimonis Grau i Barberà i la meva mare Rosa Canudas.

A la trilogia Sabadell, Barberà i Camagüey es podria afegir un quart component, que seria les Garrigues. Els besavis de les dues famílies procedien d’aquella comarca. El pare de l’Adelita, Josep Barberà Montes, era de Granyena, i els meus besavis Pau Barberà Segura i Cecília Vila Ricard, de les Borges Blanques.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top