El somni ha durat 5 anys. I malgrat haver tingut un nom profètic, La ruina films, no es penedeixen d’haver-lo obert. Encara més: Juan Antonio Contreras i Maria Gràcia Ojeda desprenen optimisme i algunes rialles. Qui diria que la primera setmana d’octubre van anunciar el tancament del videoclub La Ruina films, ubicat a la ronda de Zamenhof.
I és que el canvi d’hàbits culturals és imparable i arrasa tots els darrers símbols de la cultura prèvia a la digitalització: els videoclubs, llibreries, revistes en paper… “El darrer any ha estat nefast, molt xungo, no podíem mantenir-ho més”, relata Contreras.
El més curiós és que no és pas un videoclub dels anys 80, sinó que el van posar en marxa el 2015. “Des del principi ens temíem que duraríem sis mesos”, explica Contreras, mig de veritat, mig de broma. “De fet, parlant-ho amb la família ens van dir que seria una ruïna… I mira! Va quedar com a nom del videoclub”, afegeix. Però no va tancar pas als sis mesos. “De fet, durant els primers tres anys va anar molt bé”, explica Ojeda. Un videoclub que durant els anys 2015, 2016 i 2017 era rendible econòmicament. “No pas per
fer-se ric, però ens en sortíem”.
Tanmateix, la cosa va començar a espatllar-se el Nadal d’aquell tercer any. “Movistar va fer una campanya de publicitat molt forta, associada a Star Wars, promovent Imagenio i altres canals privats”, diu Contreras. I va treure molts clients al barri, en detriment del videoclub. “Era molt clar: cada vegada que sortia una campanya publicitària potent, al videoclub ho notàvem”.
Tot i això, el videoclub va arribar a tenir unes 1.400 famílies sòcies (entre les quals la del dirigent d’ERC, Gabriel Rufián, qui anecdòticament va fer menció a la seva targeta de soci en el decurs del judici als presos catalans al Tribunal Suprem). Cada setmana incorporaven entre 35 i 40 novetats, tant blockbusters com cinema d’autor. I d’elles en parlaven amb el seu públic: “Hem gaudit molt, sempre sortien converses interessants”, apunta Ojeda. És per això que no es penedeixen d’haver-ho engegat. I per una altra cosa més: per treure’s una petita espina.
I és que aquest no era pas el primer videoclub que obrien. L’any 1996 van obrir l’original a Can Feu, però per certa manca de públic van traslladar-se a un barri més cèntric. I allà van viure l’arribada de la digitalització i la pirateria. “I això va ser molt dur, molt lleig, perquè hi havia clients que fins i tot dins el videoclub, allà davant teu, comentaven en veu alta les pel·lícules que es baixarien a l’ordinador…”, lamenta Ojeda. “Com si no existíssim!”.
Així que, d’alguna manera, La ruina films també tenia per missió deixar un bon gust de boca. A més, com gran part del sector, van invertir en una màquina expenedora i tampoc va funcionar. “Per començar, la inversió ens va costar uns 6 milions de pessetes. Però és que, a més, fèiem menys diners amb la mateixa clientela”. I és que amb la màquina era possible el lloguer de pel·lícules per hores, així que el preu base de 3 euros es podia rebaixar fins a 1,5 o 1,8 euros. Però no van augmentar de públic.
Per això, la clau de La ruina films ha estat el tracte personal. I encara ara reben les mostres d’afecte de la seva clientela. Per si de cas, no els perdem la pista.
