[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Durant poc més de trenta anys he estat vivint, com una gran majoria de la població, sobretot la que passa dels 50 anys, aliè al fet que visquéssim en la democràcia del règim del 78. Va haver de venir una crisi econòmica, que va provocar una crisi política, per posar-me a mi i a tota la ciutadania dins la casella del règim del 78. Durant aquestes tres dècades i escaig dèiem que vivíem en una democràcia, sense adjectius, o en tot cas en un règim democràtic. Sí, d’acord, amb totes les deficiències, però en un règim democràtic que, diguem-ho, la societat no qüestionava.
Quan fèiem servir la paraula règim, sense afegir franquista o de Franco, ja enteníem que ens referíem a la llarga nit del franquisme, a la dictadura. La paraula règim ja connotava dictadura, franquisme. Com que les paraules o els signes a força de repetir-les es converteixen en connotacions, també la insistència a esmentar el binomi règim del 78 ja connota la Transició nascuda del pacte democràtic que segueix la mort del dictador i les repressions del govern d’Arias Navarro. Naixia una Constitució segrestada, amb una monarquia imposada pel dictador, uns exèrcits (Tierra, Mar y Aire) comandats, tinguem-ho en compte, pels generals de Franco, i amb unes institucions encara controlades per les autoritats del règim. Per això, davant dels insistents retrets al règim del 78, per part del llenguatge politicomediàtic new generation, jo els demanaria als que llavors eren tendres infants o que ni havien nascut que deixin de quedar bé davant l’audiència criticant la Constitució del 78, la possible en aquell moment històric, dient ara, ells que no hi eren, que hauria estat millor el trencament democràtic, l’altra opció que es plantejava. Que es dediquin a criticar, ara sí, la llarga migdiada dels partits polítics, dels mitjans de comunicació i de la mateixa ciutadania per no reformar la Constitució un cop l’exèrcit va entrar a l’OTAN i Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, encara no UE. Era el moment, s’allunyava el perill de nous Tejeros, Armadas i Milans, i s’havia d’agafar el brau per les banyes i construir una Constitució adequada a la realitat plurinacional de l’Estat.
Però res, el pacte entre les elits del franquisme i l’antifranquisme, dels partits hereus del règim (Fraga Iribarne-AP i Suárez-UCD) i dels nou-instal·lats, com el PSOE, els nacionalistes i, fins i tot, el PCE, amb la connivència d’una premsa propera a les elits, fa que no es faci neteja del franquisme. Es dediquen a viure plàcidament en les poltrones del poder, molts d’ells fent panxa i diners il·lícits, fins que arriba una crisi econòmica que ens desperta de la letargia i una joventut post-Transició omple les places i es carrega el model bipartidista, la corrupció d’empresaris i polítics, la figura decorativa d’un rei imposat, els desnonaments i les retallades i, per acabar-ho d’adobar, arriba el procés de l’encaix Catalunya-Espanya.
Benvingudes, però, hagin estat les aigües turbulentes, perquè enmig dels tics de llenguatge emprats per categoritzar-se en els media com els més antirègim del 78, una part de la societat s’ha adonat que el règim, el franquista, encara és viu a força racons d’algunes institucions, com ara a dins de la judicatura, dels cossos de seguretat, en àmbits polítics i mediàtics i a gran part de la societat. La que s’havia acostumat a ser súbdita, no pas ciutadana, la que segueix dormint en la inacció del franquisme, acostumada al cop de fuet de l’autoritat davant del desgavell d’una situació política que no entenen. I que han encomanat a bona part dels seus fills, més preocupats en el consum i la gresca que a formar-se en democràcia. I així ens ha anat a les eleccions, que la ultradreta innombrable, xopa de feixisme, s’ha apoderat d’una bona part dels escons del Congrés. I ara sí que ens toca fer règim democràtic i combatre-la.
