El seu nom no apareix a la llista de víctimes de violència de gènere. Es deia Eloi, tenia sis anys, i el seu pare el va matar en un accident de cotxe intencionat el passat mes de setembre. Encara que els menors es consideren víctimes per llei, la seva mort no apareix en els registres. El crim es va perpetrar a França, més enllà de la jurisprudència espanyola. No constava cap denúncia per violència masclista ni tampoc una ordre d’allunyament. Unes denúncies per la custòdia entre els pares era tot el registre judicial. Juntament amb l’Eloi, vuit dones sabadellenques han estat assassinades en mans dels seus maltractadors en la darrera dècada a la ciutat. En molts casos no es va arribar a temps d’evitar-ho. Per temor, per falta d’alternatives, pel risc que corrien.
“Les dones que viuen situacions de violència més greus no denuncien. No ho fan per por, pels fills… o perquè no tenen com. L’agressor els ha prohibit sortir de casa o els ha tret el telèfon”, comenta Carme Sala, advocada penalista sabadellenca. Des de la implementació de la Llei contra la violència de gènere l’any 2004, només un 21% de les dones assassinades a Espanya havien realitzat una denúncia prèvia, segons els registres del Consell General del Poder Judicial. Quinze anys després, a Sabadell es denuncia poc però més que abans: l’any 2018, els jutjats van registrar 715 denúncies, el doble que el 2004 (335). Fins avui, el nombre de casos judicials ha arribat als 11.946.
Centenars de dones van participar en una manifestació contra la violència contra les dones a Sabadell. / VICTÒRIA ROVIRA
“Si no ho denuncies, no existeixes”, explica Martina Mor [nom fals], que va decidir portar el seu exmarit als jutjats després de deu anys de maltractaments –primer psicològics i després també físics–. Infermera de professió, a les urgències de l’hospital ha atès centenars de dones agredides. En tot aquell temps, mai li va passar pel cap que patia el mateix que elles. “És la gota malaia. Et fa més petita i més petita fins que no vals res”. En aquest context, explica ara, “denunciar és un procés molt dur”. I més encara quan ho has de fer en solitari.
El 2018, segons un estudi del Consell Comarcal del Vallès Occidental, nou de cada deu denúncies (89,5%) van ser interposades per les mateixes víctimes a la policia o als jutjats. La resta (11,5%) van ser fruit d’informes de lesions d’hospitals, de serveis d’assistència o d’intervencions policials. No es van registrar denúncies de familiars, un dels suports fonamentals per encarar el procés, tal com expliquen des del Col·legi d’Advocacia. “Cal denunciar i fer-ho assessorat d’un advocat. Després, desvincular-se del maltractador i buscar suport d’amics i familiars”, sostenen, i encoratgen a portar-ho als tribunals.
Totes les violències
Física, psicològica, econòmica, laboral, patrimonial, sexual… hi ha molts tipus de violències contra la dona. El cas de la Martina, centrat en els maltractaments, representa la majoria de delictes introduïts als jutjats de Sabadell l’any 2018. La meitat dels registres (53,2% dels casos) eren per lesions i tortures, seguit dels delictes contra la llibertat, integritat moral i intimitat –un 22,4%–. El trencament de penes per part del maltractador es va produir en 160 ocasions, el 19,4% del total, per sobre de la mitjana espanyola i catalana (17,4% i 12,4%, respectivament).
El perfil de la víctima és una dona de nacionalitat espanyola (77,7% dels casos del 2018, segons el Consell General del Poder Judicial) que en el moment de portar-ho als tribunals encara segueix casada o bé havia mantingut una relació sentimental sense una unió amb el presumpte agressor.
Espectacle final a la plaça del Doctor Robert, després de la manifestació / VICTÒRIA ROVIRA
És llarg però hi ha condemna
Encara que cada història té un rerefons únic, totes les víctimes reconeixen el mateix: la judicialització és un procés complicat. El tracte de la institució –dels jutges, fiscals–, les gestions, l’exposició a l’agressor en les vistes del judici oral són algunes de les queixes més repetides per les víctimes. “La justícia sempre ha estat un món d’homes i hi falta molta empatia”, explica la Martina, que diu que va sentir que havia de “justificar-ho tot”.
La queixa més repetida són els tempos. Les causes s’eternitzen al llarg dels anys i van i tornen dels jutjats. És el cas de Victoria Eugenia Tomillo, que viu a Madrid des de fa anys, però encara arrossega una causa oberta des de fa 15 anys. “Em va donar tres pallisses i en una gairebé em mata”, explica sobre la seva exparella, qui a més està perseguit per un suposat alçament de béns. El seu cas encara espera una resolució i està pendent pels impagaments reiterats del seu agressor, un dels incompliments més repetits per part dels maltractadors. Malgrat la seva “mala” experiència amb la justícia, creu que callar mai és una opció. Les dades l’avalen: en la majoria dels casos, el 81%, la justícia falla amb una condemna per al maltractador. S’eviten més morts injustes.
El masclisme, en dades
Ordres de protecció: més denegades que adoptades
La majoria d’ordres de protecció per violència de gènere es van denegar o no es van admetre l’any 2018, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). En concret, van ser 92 peticions rebutjades (65,2%) contra 49 adoptades (34,8%). La ràtio sabadellenca supera la resta de partits judicials de la comarca, sent Cerdanyola del Vallès la que registra menys negatives (55,8%). Les denegacions en el conjunt de la comarca van quedar per sota (60,4%) però per sobre de la mitjana de Catalunya (47%) i del conjunt d’Espanya (29,8%).
Formes de denúncia: la majoria les presenten elles
La via principal per denunciar situacions de violència masclista és a través dels Mossos d’Esquadra i la Policia Municipal (un 88,6%), segons les dades del 2018. L’informe de lesions de l’hospital enviat als jutjats representa un 7,6% de les situacions. Entre els grups minoritaris, figuren les denúncies a través de serveis d’assistència (1,8%), les intervencions policials (1,1%) i les denúncies presentades directament als jutjats per la víctima (0,9% dels casos). D’aquesta manera, en nou de cada deu casos la denúncia és efectuada per la mateixa dona agredida.
Víctimes mortals: les nou víctimes des del 2008
A les vuit dones que han mort, cal afegir el cas de l’Eloi, menor d’edat assassinat pel seu pare. Els pitjors anys recents han estat 2015 i 2017, amb dues víctimes mortals cada any.
Renúncies: 16 de cada 100 casos acaben retirant-se
Les renúncies –els casos en què la víctima expressa que no vol seguir amb el procediment– han augmentat els darrers anys de manera considerable. En tancar el 2018, representaven el 16% dels casos, mentre que fins al 2014 la ràtio sempre havia estat per sota del 5%. A la veïna Terrassa, s’experimenta una tendència en el sentit contrari: mentre que fa una dècada, una quarta part dels processos judicials (24%) acabaven amb renúncia, en el 2018 són el 4%. En el cas de Sabadell, la tendència s’ha elevat encara més amb la darrera dada disponible del segon semestre d’aquest any.
