[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Un article signat per Jaume Barberà publicat a aquestes pàgines tingué l’efecte catàrtic de retornar-me a molts anys enrere, just quan s’editava el setmanari Sabadell Deportes, que durant 19 anys (1949-68) exercí de notari de l’activitat esportiva d’una ciutat que, a despit de la dura negror política i de la grisor social que l’envoltava, sobresortia per la diversitat d’esports que s’hi practicaven i pel nombre i qualitat dels esportistes que els practicaven. Eren anys del mític Orillo Verde (de les Manufactures Carol), que durant quatre temporades va militar a la màxima divisió del bàsquet espanyol i que la temporada 1958-59 infligí una pallissa històrica (65-38) al totpoderós Reial Madrid privant-lo del títol de lliga. Eren anys dels apassionats encontres d’handbol entre dos equips punters de la Divisió d’Honor: el CE Sabadell (que jugava a la popular pista del Cervantes) i el BM Granollers. Per cert, la majoria dels encontres sempre tempestuosos entre ambdues formacions van ser xiulats per un sabadellenc, Joan Bernabeu, que a l’hora d’exercir l’arbitratge feia gala d’una autoritat implacable i d’una imparcialitat fora de qualsevol dubte. Els anys del Sabadell Deportes coincidiren tanmateix amb els de màxima esplendor de l’Arrahona, que també la temporada 1958-59 va veure com dues de les seves seccions esportives guanyaven la copa d’Espanya: la d’handbol, a Bilbao competint contra un altre club sabadellenc històric, l’OAR Gràcia; i la d’hoquei, davant el Voltregà a Sant Hipòlit de Voltregà. Eren anys en què el CN Sabadell assolia les seves primeres gestes internacionals amb nedadors inoblidables com Miquel Torres, Eulàlia Ballester, Isabel Castañé, M. Pau Corominas, Santi Esteve… Anys en què la JAS s’obria camí a l’atletisme català de la mà d’un altre esportista sabadellenc rellevant, Josep Molins, i de la seva deixebla Carmen Valero. Per cert, que a la JAS hi militava un prometedor atleta de nom, Àngel Llargués i Nonell, fill de l’editor del Sabadell Deportes, Jaume Llargués, que, malauradament, va morir molt jove víctima d’un accident de trànsit.
Allò que pocs deuen saber, però, és que al costat d’aquell Sabadell Deportes de la segona època que s’elaborava i s’imprimia els caps de setmana al taller de Llargués, s’hi desplegava una altra activitat empresarial la resta de la setmana. I és que al taller de linotípies –punt obligat de trobada dels periodistes esportius citats per Jaume Barberà i de dirigents d’entitats esportives– era, al seu torn, lloc de confluència dels impressors que s’hi adreçaven per tal que se’ls componguessin sobre plom les ratlles dels caràcters tipogràfics que servirien per muntar les galerades de butlletins, setmanaris i obres de diversa tessitura. El setmanari Forja de Castellar del Vallès, el Montbui de Caldes de Montbui, la mensual Revista de Cerdanyola de Cerdanyola del Vallès, el butlletí Astrum de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, el del Centre Excursionista de Terrassa o l’edició promoguda per la Caixa d’Estalvis de Sabadell el 1967 dels Elements d’Història de Sabadell de Miquel Carreras Costajussà, així com els fascicles del Sabadell, Informe de l’Oposició d’Andreu Castells (productes, aquests darrers, sorgits de l’Artgrafia del polifacètic Andreu Castells), foren algunes de les publicacions que per ser impreses, requerien que els textos originals mecanografiats o manuscrits passessin per les mans dels linotipistes del taller del Llargués, que s’encarregaven de transformar-los en tipus tipogràfics aptes per a la impressió.
“És bo recordar-ho quan l’esport sabadellenc viu dies d’eufòria pels èxits del CE Sabadell i del waterpolo”.
Per què explico tot això? Per dues raons: l’una, certament més personal i sentimental, perquè abans d’iniciar-me en el periodisme, la meva activitat professional es va moure en el món de les arts gràfiques, primer com a tipògraf i després com a linotipista, precisament al taller de Jaume Llargués, on i de qui havia d’aprendre tantes coses. L’altra, molt més rellevant, perquè just és ressaltar que per l’esforç personal del Llargués (que dedicava les tardes i nits dels diumenges a editar el Sabadell Deportes), la història de l’esport sabadellenc entre 1949 i 1968, ha quedat perfectament documentada. I això, en temps de tants i tants oblits –volguts o no!–, bo ha de ser recordar-ho i no pas amb melangia, precisament en una setmana en què l’esport sabadellenc viu dies d’eufòria gràcies al futbol (amb el lideratge del CE Sabadell a la seva divisió) i, novament, al waterpolo femení (amb la vibrant i èpica classificació, quan ho tenien tot en contra, de les ondines del Club, per als quarts de final de la Copa d’Europa).
